Els esdeveniments importants es preparen amb temps. Des de molt antic Déu havia començat a preparar els habitants d’Israel a fi que quan el seu enviat hi nasqués, el poguessin reconèixer, acollir-lo, escoltar-lo i seguir-lo.

            El rei David va viure a Israel molts d’anys abans del naixement de Jesús. Hem escoltat a la primera lectura com el rei David, després de construir-se un palau sumptuós, estava empegueït de veure que la casa de Déu només era una tenda de campanya, i va pensar construir-li també un palau. Però també hem escoltat la resposta de Déu. Amb paraules d’ara, és com si li hagués dit: “Escolta, ¿ara se t’ocorre construir-me una casa? Sempre he acompanyat el teu poble pertot a on heu anat. T’equivoques, fill meu, no ets tu qui m’has de construir una casa. T’han pujat els fums al cap. Ara vols demostrar-me el teu poder i la teva riquesa, i fins i tot vols comandar-me. Em vols dir què he de fer i on he de viure. Em vols tancar dins un palau, lluny de tu, on vindràs a veure’m només quan tu voldràs, de manera que jo no vegi què fas ni com et comportes a dins ca teva ni com governes el país. T’has equivocat, fill meu David, no ets tu qui m’has de dir on he de viure, no ets tu qui m’has de dir què he de fer o què he de deixar de fer. Som jo el qui decideix on vull viure i com vull salvar el teu país”.

            Déu, per tant, en lloc de cercar per al seu fill Jesús una casa bona, amb tota casta de comoditats, va triar una família de persones senzilles, una casa com les altres, d’un poblet com els altres. Déu es va voler identificar amb un home com els altres. Déu no ha volgut quedar-se tancat dins un palau, a on l’anem a visitar quan vulguem. I que, mentrestant, a canvi, ens deixi estar tranquils a ca nostra, i ja l’anirem a veure i a demanar-li la seva ajuda, quan el necessitem o quan ens véngui de gust.

            Com podem comprendre, Déu no ha triat la manera de salvar-nos com ho hauríem organitzat nosaltres. Ell ha triat el seu estil. Ell ha volgut conviure amb nosaltres, esser un més entre els altres. Ha volgut compartir la nostra vida i totes les nostres coses. La seva casa és cada persona humana. El seu palau és cada una de les nostres cases. El fill de Déu no és només un jueu, és també un europeu, un africà, qualsevol persona humana com les altres, que ha vingut a comviure amb nosaltres, per convertir-se en un germà nostre, el nostre germà major, que comparteix les feines de la casa, les nostres alegries i els nostres problemes, a fi de mostrar-nos com ens hem de comportar per complir la voluntat de Déu i per anar construint un món millor, que sigui ja com un tast del Regne de Déu, que comenci a ser ja el Regnat de Déu a la Terra.

            Quan l’àngel va anar a visitar Maria per dir-li que seria mare del fill de Déu, li va dir que Déu l’havia triada a ella, li va dir que ella havia caigut en gràcia als ulls de Déu, i li va dir que el seu Fill seria el Salvador de tota la humanitat. No hem sentit que li digués que a partir de llavors l’ompliria de riqueses i de comoditats. Maria no es va convertir ni en una dona rica, ni en una reina. No. Ella va continuar essent com havia estat abans, una dona normal d’un poblet normal. El seu fill va néixer com els altres infants, va créixer com els altres nins i joves. A la vista de la gent no hi havia res que el fes diferent dels altres.

            Vet aquí el missatge del naixement de Jesús. Podem pensar que Jesús està content que els nostres avantpassats li construissin aquest temple preciós, on ens podem reunir tots junts en el seu nom, on podem escoltar la Paraula que ell ens fa arribar. Però aquest palau de pedres, aquest gran temple no és la casa que ell havia triat per viure-hi. La casa que ell va triar és fer-se una persona humana com les altres. Aquest és el seu millor palau. La salvació que Jesús ens ha duit és la de mostrar-nos com ens hem de comportar imitant-lo a ell, escoltant-lo a ell, seguint-lo a ell, donant-li la nostra mà i deixant-nos guiar per ell.

            No ens quedem, només, preparant un betlem i penjant neules. No ens quedem, només, contemplant Jesús dins la cova de Betlem. Tot això pot estar molt bé, si ens ajuda a deixar créixer aquest Jesús, per poder-lo escoltar i seguir-lo quan serà gran.