Solem dir que “totes les masses fan mal”, o també que “tots els extrems se toquen”, és a dir que “tots els extrems són dolents”.

            Aquest principi també el podem aplicar a la fe cristiana. Durant la llarga història del cristianisme s’ha exaltat la creu de Jesús, és a dir s’ha exaltat tant el valor salvador de la mort en creu de Jesús, que tal vegada hem deixat de tenir en compte que és tota la vida de Jesús la que ens salva, des del seu naixement fins a la seva mort. Ens salva el seu naixement dins una família senzilla i pobra, ens salva el seu exemple de vida, de curar malalts, d’acostar-se als leprosos, de perdonar els pecadors. Ens salva la seva paraula, quan ens ensenya que Déu, més que un jutge implacable, és un pare bondadós. Ens salva quan ens diu que, més que el compliment extern de les lleis, Déu valora sobretot la bona voluntat i la rectitud de la consciència. És tota la vida de Jesús la que ens salva. La seva mort en creu és una conseqüència, és la culminació de la seva vida coherent, que tant va molestar i va fer nosa a la gent piadosa, als rics i als poderosos del seu país.

            Si Jesús hagués mort a una edat adulta, emportat per una malaltia o per la vellesa, ¿no ens hauria salvat igualment? Jo diria que sí. Però la mort en creu d’una persona com Jesús, a la plenitud de la seva vida, d’una vida totalment entregada a fer el bé, a rompre tabús i a parlar en nom de Déu, la seva mort en creu, quant i més quan els seus deixebles varen anunciar sense por, jugant-s’hi també ells les seves vides, que Jesús havia ressuscitat, que l’havien vist ressuscitat, tot això va fer que la seva mort en creu tingués més ressò, més ressò que si hagués mort plàcidament a una edat avançada i envoltat dels seus deixebles.

            A vegades s’ha dit i s’ha escrit que Déu va enviar el seu fill a morir en creu, perquè necessitava aquella mort com a preu de rescat per alliberar-nos del pecat i així poder-nos salvar. Però a mi em va més bé pensar que Jesús va morir crucificat, perquè es va trobar amb un món hostil i cruel, que no podia permetre que una persona del poble, com era ell, els parlàs d’aquella manera i en donàs testimoni amb el seu estil de viure. I jo crec que Déu no va voler fer amb Jesús un tracte de preferència, una excepció, no el va voler alliberar de la mort en creu, i així el va deixar morir com deixa morir tants d’altres condemnats a mort injustament. Però després el va ressuscitar a la vista dels seus deixebles, per a demostrar-los que ell, Déu, es reserva sempre la darrera paraula, perquè no és la mort la darrera paraula, sinó que la darrera paraula només la té Déu i aquesta darrera paraula és la resurrecció per a tots aquells que s’hauran esforçat per viure com Jesús, seguint el seu exemple de vida.

            He dit en el principi que tots els extrems són dolents. No ens podem salvar nosaltres tots sols pel nostre compte, com ho pensa molta gent del nostre temps. Ni ens salva només la creu de Jesús, com ho pensa tot un sector de cristians. Ens salva tota la seva vida, la seva paraula i el seu exemple, si nosaltres ens deixam salvar. Hi ha un aforisme llatí que ens ha pogut dur a l’engany. Diu així: “Post hoc, ergo propter hoc” (que vol dir “Després d’això, per tant per mor d’això”). És a dir, aplicat a la mort i a la resurrecció de Jesús: No perquè Jesús ressuscitàs després de morir en creu, la creu ha de ser considerada necessàriament la causa de la seva resurrecció. Posem un altre exemple: No perquè una persona mori després d’un dinar, la causa de la seva mort hagi de ser necessàriament aquell dinar. Podria ser que sí, o podria ser que no.

            Pel mateix raonament, jo no crec que la mort en creu de Jesús sigui la causa o el preu de la nostra salvació. Crec, això sí, que la mort en creu de Jesús és la prova definitiva de la coherència de la seva vida, com ens ho diu l’evangeli de Sant Joan: “Ningú té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics (Jn 15, 13). Podem exaltar la creu de Jesús. Hem d’exaltar el valor de la mort en creu de Jesús. Però no podem oblidar que és tota la vida de Jesús la que ens salva. Ens resulta més còmode donar gràcies a Jesús, perquè morint en creu ens ha salvat, que no haver-lo d’escoltar un dia i un altre i seguir les seves passes mentre caminam pels camins de la nostra vida.