Cada un de nosaltres, llevat dels nins més petits, de les persones més majors i dels malalts, tots tenim una feina o feim unes activitats: la principal ocupació dels nins i joves és la d’anar a escola i estudiar; els més grans exerceixen una professió o fan unes feines a la casa. A la nostra societat els més desgraciats són els qui no tenen feina, perquè estan a l’atur. Perquè els jubilats, que encara tenen possibilitats d'ajudar la família, solen estar també ells moltes vegades ben ocupats.

            Per què començ així? Perquè acabam d'escoltar a l'evangeli la paràbola dels treballadors de la vinya. Déu és el propietari de la vinya i ens contracta a nosaltres per anar a fer-hi feina. La vinya no és l'església (ni l’església-temple ni l’església-comunitat). La vinya és el món. Els cristians estam llogats per anar a construir el Regne de Déu en el món, enmig del món.

            Si vos hi heu fixat, he dit l’església-temple i l’església-comunitat, perquè amb el pas del temps hem anat canviant el significat d’algunes paraules. L’església pròpiament és la comunitat dels cristians, i el temple és el lloc on es reuneixen els cristians, és a dir el lloc on es reuneix l’església. Vull dir que la vinya del Senyor no és el temple. Jesús no ens ve a cercar a la plaça del poble, perquè anem al temple a missa. La vinya del Senyor no és tampoc la comunitat cristiana. Jesús no ens ve a cercar a la plaça del poble, perquè ajudem a les feines de la comunitat, fent de catequistes, o participant amb un grup de Càritas o amb un altre grup. Això també és necessari, però és com una feina extra, que no tothom pot fer.

            Però en canvi la feina que afecta a tots i a cada un dels cristians és la de treballar a la vinya del Senyor. Aquesta sí que és una feina de tots i de cada un dels cristians. I la vinya del Senyor és el món. I com es fa això? Posaré uns exemples. Un cristià que és mestre d'escola, a més d'ensenyar gramàtica o matemàtiques, perquè és cristià, també ha de transmetre els valors de l’evangeli als seus alumnes, els ha d’educar a ser honrats, respectuosos, responsables, solidaris... Un cristià que és fuster, perquè és cristià s’ha d’esforçar per ser formal, home de paraula, atent, ha de cobrar el preu just... Un cristià que és banquer, perquè és cristià, ha de mirar d'afavorir els més pobres, que són els preferits de Déu. I així seguint...

            La feina dels cristians no és la de venir a missa els diumenges ni la de rebre els sagraments. El temple no és el lloc de feina dels cristians, només és un lloc de trobada, un lloc de reunió, per escoltar el propietari de la vinya, que és Déu, o el majoral, que es Jesús, perquè ens diguin a on ens envien a fer la feina aquesta setmana. El temple és també un lloc de trobada per compartir amb els altres treballadors quins són els programes de feina per a la setmana que ve, o quines són les dificultats que hem tingut la setmana passada. El temple és també un lloc de trobada per alimentar la nostra fe i agafar forces i coratge per continuar construint el Regne de Déu.

            Els cristians necessitam reunir-nos en família, com necessitam trobar-nos a les nostres cases, amb els pares, els fills i els padrins..., i necessitam alimentar-nos. Però després de la reunió familiar, cadascú haurà de tornar a les seves ocupacions habituals, professionals o familiars.

            Al final de la jornada, com ho hem sentit a l'evangeli, no es comptabilitzaran les hores de treball fet a la vinya del Senyor, ni els resultats de la feina feta, sinó que es tindrà en compte sobretot l'interès que haurem demostrat. No farà res si vàrem ser contractats a darrera hora o a primera hora, allò que realment importa és posar de la nostra part el màxim d’interès en la construcció d’un món millor.