La relació entre la religió i la política sempre ha estat un motiu de discussió. La pregunta de sempre és la següent: ¿Les autoritats de l’Església i de l’Estat han de treballar conjuntament o cadascú per separat? Aquest és el tema de la reflexió d’avui.

            Els diumenges passats hem escoltat a les lectures de l’Evangeli unes paràboles de Jesús. Les autoritats, les persones devotes i els sacerdots entenien que Jesús es referia a ells quan els deia que els treballadors que havien estat convocats a darrera hora els passarien davant en el Regne de Déu. En el seu interior s’omplien de ràbia. Entenien que parlava d’ells quan els deia que els primers convidats a les noces del Regne de Déu no hi havien volgut assistir. I començaren a parlar entre ells de com podrien acusar i denunciar Jesús davant les autoritats. Cercaven alguna trampa per agafar-lo.

            Per aquest motiu aquells fariseus varen enviar alguns deixebles seus, juntament amb alguns homes del rei Herodes, perquè anassin a fer una pregunta comprometedora a Jesús: “És just o no és just pagar els imposts al Cèsar?” En aquell temps el país de Jesús estava ocupat pels romans, encara que deixaven un marge d’autonomia a les autoritats jueves. Jesús va comprendre la trampa. Si Jesús deia que sí, que és just pagar els imposts a Roma, l’acusarien davant les autoritats jueves d’anar en contra de la independència del país. Si responia que no, que no s’han de pagar els imposts a Roma, llavors l’acusarien davant les autoritats romanes, perquè instigava el poble contra l’ocupació dels romans.

            La resposta de Jesús va ser una resposta intel·ligent, per a no caure dins la trampa. Però en aquella resposta, des de molt antic, els cristians hi varen veure una lliçó de com ens hem de comportar davant les autoritats polítiques. I ¿quina és aquesta lliçó? Les autoritats de cada país tenen la missió de governar tots els seus habitants, i els cristians hem de complir les seves lleis. Però la seva autoritat no està per damunt de l’autoritat de Déu. Per això els cristians hauríem de saber distingir sempre quines lleis de l’Estat van d’acord amb els manaments de Déu i complir-les. I quines altres lleis de l’Estat van en contra de la llei de Déu, i en aquest cas no complir-les. Perquè per als cristians primer són les lleis de Déu, que no les lleis dels homes.

            I vull afegir dues reflexions. La primera és que hem de saber distingir entre la legalitat i la moralitat. Hi ha lleis que obliguen en consciència i altres lleis que són merament penals, és a dir que no afecten a la consciència. Per exemple, en les lleis de trànsit, si no complint la llei posam en perill la vida dels altres, per exemple passant els semàfors en vermell, aquesta llei ens obliga en consciència. Però si aparcam a un lloc prohibit, ens poden posar una multa, però no posam en perill la vida de ningú. Aquesta llei no ens afecta a la consciència. I un altre exemple: no perquè hi ha una llei que regula la prostitució o l’avortament en alguns casos, això vol dir que la prostitució o l’avortament siguin coses bones. Els Estats han de fer les lleis per a tots els seus ciutadans. I apart d’això cada ciutadà té les seves creences i la seva consciència que li diu si es pot acollir o no a aquelles lleis.

            La segona reflexió és que hi ha unes lleis que són obligatòries i unes altres lleis que només són permissives, és a dir que no obliguen a ningú. Per exemple, hi ha unes lleis fiscals que són obligatòries, i això vol dir que estam obligats a pagar els imposts, encara que a vegades no complir-les no ens afecti a la consciència. I en canvi hi una unes altres lleis, com la llei del divorci o de l’avortament, que no obliguen a ningú, sinó que regulen el comportament de les persones que es troben en aquestes situacions.

            “Donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” no vol dir que els cristians ens hàgim de desentendre dels temes socials i polítics i dedicar-nos només a resar i a rebre sagraments. Els cristians estam dins la societat i hem de participar com a bons ciutadans en totes les tasques socials, culturals, esportives o polítiques que puguem, però no hem d’oblidar les exigències de la nostra fe cristiana.

            Les orientacions del Concili Vaticà II sobre les relacions entre l’Església i l’Estat es podrien resumir amb una frase del cardenal Tarancon quan va començar la democràcia a Espanya i va dir: “Demanam que entre l’Església i l’Estat hi hagi una mútua independència i una sana col·laboració”.

Amb motiu de la Jornada del DOMUND

Em fas mal, Mallorca…, em fas mal, Burundi.

(Escrit dins l'avió, sobrevolant el Sàhara, camí de Bujumbura,dia 09/09/09)

         M'agrada Mallorca i m'agrada Burundi. Estim Mallorca i estim Burundi. Lo que em fa mal de Mallorca i de Burundi és l'abisme, el barranc cada vegada més ample i més profund que separa aquests dos móns que tant estim.

         La globalització ens vol fer creure que estam més a prop els uns dels altres, però és un engany, una fal·làcia. És ver que els mitjans de comunicació (i vetaquí una altra fal·làcia perquè no són mitjans de comunicació sinó de simple informació) arriben d'un cap a l'altre del món en el mateix moment en què es produeixen els fets. És ver que en els supermercats de tot el món, també en els de Bujumbura, es poden comprar els darrers videojocs fabricats a Hong-Kong, els tulipans d'Holanda i els fruits exòtics del Brasil. És ver que la telefonia mòbil arribarà en pocs anys a tots els poblats dels massais africans i als iglús dels esquimals. I d'això en diuen globalització, com si visquéssim dins un mateix llogaret global.

         Però s'equivoquen, o ens enganyen que això seria pitjor, perquè la veritat és que vivim més a prop els uns dels altres, però s'accentua més i més la distància que ens separa. Dos botons de mostra: Fa 40 anys el jornal d'un treballador assalariat de Burundi (el 3% de la població) bastava per comprar-se una botella de cervesa; ara necessita dos jornals de feina per a poder comprar la mateixa cervesa. Fa 40 anys per la venda d'un quilo de cafè cada família de Burundi obtenia l'equivalent al salari de quatre jornals; actualment un quilo de cafè equival només a mig jornal.

         El Primer Món xucla tot quant pot del Tercer i imposa els preus de compra i de venda. Entre el Primer Món i el Tercer no hi ha la llei de l'oferta i la demanda, perquè el Primer Món imposa la seva llei al Tercer, i punt.

         Seguint la paràbola del ric Epuló i del pobre Llàtzer, em sembla que fa 40 anys en Llàtzer de Burundi aspirava a poder tenir un dia la seva pròpia taula i el seu propi pa; ara el veig resignat a continuar parant la mà indefinidament per a poder continuar menjant les miques que cauen de la taula del ric.

         Estic confús, perdut. Estim el pobre Llàtzer i estim el ric Epuló. Però som fill del ric Epuló.

         ¿La solució és tan simple com fer asseure el pobre a la taula del ric? ¿O tal vegada la solució és ajudar el pobre a cercar-se el seu pa dignament i a construir-se la seva pròpia taula?

         No sé què fer, ni com fer-ho, i això, això és lo que em fa mal.

La relació entre la religió i la política sempre ha estat un motiu de discussió. La pregunta de sempre és la següent: ¿Les autoritats de l’Església i de l’Estat han de treballar conjuntament o cadascú per separat? Aquest és el tema de la reflexió d’avui.

            Els diumenges passats hem escoltat a les lectures de l’Evangeli unes paràboles de Jesús. Les autoritats, les persones devotes i els sacerdots entenien que Jesús es referia a ells quan els deia que els treballadors que havien estat convocats a darrera hora els passarien davant en el Regne de Déu. En el seu interior s’omplien de ràbia. Entenien que parlava d’ells quan els deia que els primers convidats a les noces del Regne de Déu no hi havien volgut assistir. I començaren a parlar entre ells de com podrien acusar i denunciar Jesús davant les autoritats. Cercaven alguna trampa per agafar-lo.

            Per aquest motiu aquells fariseus varen enviar alguns deixebles seus, juntament amb alguns homes del rei Herodes, perquè anassin a fer una pregunta comprometedora a Jesús: “És just o no és just pagar els imposts al Cèsar?” En aquell temps el país de Jesús estava ocupat pels romans, encara que deixaven un marge d’autonomia a les autoritats jueves. Jesús va comprendre la trampa. Si Jesús deia que sí, que és just pagar els imposts a Roma, l’acusarien davant les autoritats jueves d’anar en contra de la independència del país. Si responia que no, que no s’han de pagar els imposts a Roma, llavors l’acusarien davant les autoritats romanes, perquè instigava el poble contra l’ocupació dels romans.

            La resposta de Jesús va ser una resposta intel·ligent, per a no caure dins la trampa. Però en aquella resposta, des de molt antic, els cristians hi varen veure una lliçó de com ens hem de comportar davant les autoritats polítiques. I ¿quina és aquesta lliçó? Les autoritats de cada país tenen la missió de governar tots els seus habitants, i els cristians hem de complir les seves lleis. Però la seva autoritat no està per damunt de l’autoritat de Déu. Per això els cristians hauríem de saber distingir sempre quines lleis de l’Estat van d’acord amb els manaments de Déu i complir-les. I quines altres lleis de l’Estat van en contra de la llei de Déu, i en aquest cas no complir-les. Perquè per als cristians primer són les lleis de Déu, que no les lleis dels homes.

            I vull afegir dues reflexions. La primera és que hem de saber distingir entre la legalitat i la moralitat. Hi ha lleis que obliguen en consciència i altres lleis que són merament penals, és a dir que no afecten a la consciència. Per exemple, en les lleis de trànsit, si no complint la llei posam en perill la vida dels altres, per exemple passant els semàfors en vermell, aquesta llei ens obliga en consciència. Però si aparcam a un lloc prohibit, ens poden posar una multa, però no posam en perill la vida de ningú. Aquesta llei no ens afecta a la consciència. I un altre exemple: no perquè hi ha una llei que regula la prostitució o l’avortament en alguns casos, això vol dir que la prostitució o l’avortament siguin coses bones. Els Estats han de fer les lleis per a tots els seus ciutadans. I apart d’això cada ciutadà té les seves creences i la seva consciència que li diu si es pot acollir o no a aquelles lleis.

            La segona reflexió és que hi ha unes lleis que són obligatòries i unes altres lleis que només són permissives, és a dir que no obliguen a ningú. Per exemple, hi ha unes lleis fiscals que són obligatòries, i això vol dir que estam obligats a pagar els imposts, encara que a vegades no complir-les no ens afecti a la consciència. I en canvi hi una unes altres lleis, com la llei del divorci o de l’avortament, que no obliguen a ningú, sinó que regulen el comportament de les persones que es troben en aquestes situacions.

            “Donar al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu” no vol dir que els cristians ens hàgim de desentendre dels temes socials i polítics i dedicar-nos només a resar i a rebre sagraments. Els cristians estam dins la societat i hem de participar com a bons ciutadans en totes les tasques socials, culturals, esportives o polítiques que puguem, però no hem d’oblidar les exigències de la nostra fe cristiana.

            Les orientacions del Concili Vaticà II sobre les relacions entre l’Església i l’Estat es podrien resumir amb una frase del cardenal Tarancon quan va començar la democràcia a Espanya i va dir: “Demanam que entre l’Església i l’Estat hi hagi una mútua independència i una sana col·laboració”.

--------------------