Si ens hem proposat pujar al cap damunt d’una mutanya, en haver-hi arribat podrem quedar satisfets. Si ens donen unes lleis que podem dur a terme, en haver-les complit podrem dir: Ja ho he fet, he complit.

            Aquesta era la idea que sobre la llei de Déu tenien els jueus en temps del Bon Jesús. I aquesta és també la idea que tenen encara molts de cristians. Tenim deu manaments, els hem de complir. I si no els complim, tenim el sagrament de la penitència per demanar perdó. Després es varen posar els manaments de l’Església: anar a missa, fer els dejunis i les abstinències els dies que toca, pagar els delmes, etc. En haver-ho complit, teníem la consciència tranquil·la i el cel assegurat.

            Però la llei nova de Jesús no va així. Ell ens proposa una meta impossible: “Estimau-vos així com jo vos he estimat”. ¿Qui de nosaltres pot esser capaç de dir: jo he estimat i jo estim tots els homes i dones del món amb el mateix amor amb què Jesús ens ha estimat? Ningú. La meta és inassequible, complir la llei de Jesús és impossible.

            Això vol dir que ningú no podrà dir mai: Jo he complit, jo som un bon deixeble de Jesús, jo he arribat a la meta. Tenguem-ho clar: A la meta que ens proposa Jesús no hi pot arribar ningú.

            I, malgrat tot, Jesús ens convida a seguir-lo, per caminar amb ell en direcció cap a la meta: “Estimau-vos així com jo vos he estimat”. I què podem fer? Si veim que no podem arribar a la meta, ¿hem de renunciar a caminar en la direcció que Jesús ens està indicant? Aquest sembla ser el dilema de molts de cristians, i també d’una part de la jerarquia de l’Església. ¿Podem rebaixar les exigències de l’Evangeli, per fer més assequible la meta? ¿Podríem posar l’obligació d’anar a missa una vegada cada mes, en lloc de cada diumenge? ¿Podrien rebre la comunió els divorciats que s’han tornat casar només civilment? I així seguint, podríem pensar que rebaixant les exigències no perdríem tants de parroquians.

            Perdonau-me, però, segons la meva opinió, crec que no hem entès el missatge de Jesús. És aquell proverbi que diu: “El savi ens mostra la lluna amb el seu dit, i el neci es queda mirant el dit”. Esser cristians, esser seguidors de Jesús, no és arribar a la meta, sinó caminar amb Jesús en direcció cap a la meta. Cadascú ha d’intentar arribar fins allà on pugui, sabent que Jesús sempre ens anima a donar una passa més, a superar les dificultats que ens impedeixen avançar. No es tracta de rebaixar la meta a l'altura de les nostres possibilitats. Hem de mirar sempre la meta, hem de mirar sempre la lluna i no solament el dit que l'assenyala. Després, deixem que la consciència de cadascú valori fins a on ha pogut arribar, o fins a on podria arribar.

            Jesús era molt exigent a l’hora de presentar el seu programa. Però al mateix temps era molt proper i molt comprensiu amb les persones, sobretot amb els més pobres i els més indefensos.

- “Ven tot lo que tens i dóna-ho als pobres”. “Jo no ho puc fer això, només puc donar la meitat”. “Doncs, dóna la meitat”.

- “Deixa ton pare i ta mare i segueix-me”. “Jo no els puc deixar ara, perquè em necessiten”. “Doncs, ja vindràs quan puguis”.

- “El matrimoni és una promesa d’amor i de fidelitat per a tota la vida”. “Però a mi m’ha resultat impossible mantenir aquesta promesa”. “Doncs, si no et veus capaç de refer el teu matrimoni, Déu continua estimant-te i vol que siguis feliç. Déu no et tanca la seva porta. No et quedis aturat. Continua caminant cap a la meta d'estimar així com Jesús ens ha estimat. Déu valora el teu esforç i respecta la teva llibertat i la teva consciència".

            Jesús ens assenyala la meta. Uns podran arribar més lluny i els altres es quedaran més enrere. Però mentre caminem en direcció cap a la meta, mentre ens esforcem per avançar seguint les paraules i l’exemple de Jesús, ell comprèn les nostres dificultats i les nostres febleses, i ens vol ajudar a superar-les.

            El seguiment de Jesús no és una qüestió de mínims, sinó de màxims. No es tracta de complir uns mínims, com si fossin les lleis fiscals o les de trànsit, o com si fos la factura del supermercat. Amb aquestes coses, pagam la quantitat exacta, el mínim que ens correspon, i quedam tranquils.

            El seguiment de Jesús és una qüestió de màxims, com passa amb les coses que feim per amor (estar amb la persona estimada o amb els fills) o com passa amb les coses que feim de gust (com un esport o una afició). Com més temps i més energies hi podem dedicar, millor ens sentim.

            “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix”. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha una altra manera d’estimar Déu (a qui no veim), si no és estimant els altres, perquè com ens va dir Jesús: “Tot allò que faceu als altres, a mi m’ho feis”.