Quan anam a un lloc a passar el dia, tant si és per fer feina com si és d’excursió, procuram preveure les coses que haurem de menester, tant si són les eines de treball, com si és el menjar, o els doblers per comprar-lo.

            Cada any, en arribar el mes de novembre les lectures de la Paraula de Déu ens parlen del final de la nostra vida. I en aquesta vida hi estam de pas. Hi hem vengut a passar una temporada. Tant avui com diumenge que ve escoltarem dues paràboles del Bon Jesús sobre el judici final, quan Jesús ens vendrà a cercar. I després, com a final del cicle litúrgic, celebrarem la festa de Crist Rei.

            La paràbola que hem escoltat avui ens ha contat una festa de noces a la qual, de les deu al·lotes que hi estaven convidades, n’hi va haver cinc que hi varen poder entrar i unes altres cinc que es varen haver de quedar a defora. Sens dubte la paràbola fa referència a un costum d’aquell temps. Però a nosaltres ens interessa el significat de la paràbola, o la lliçó que Jesús ens vol transmetre.

            Cinc al·lotes varen ser previsores, perquè se’n dugueren les llànties, o els llums d’oli, per si el nuvii arribava tard quan ja faria fosca. Però, a més a més, se’n dugueren oli de recanvi per si de cas el nuvii arribava molt tard i l’oli no bastàs. En canvi les altres cinc se’n dugueren les làmpares, però no varen preveure dur-se’n oli de recanvi. I ja sabeu com acaba la paràbola: que només varen poder entrar a les noces les al·lotes que havien estat previsores.

            Entenem que nosaltres som els convidats per entrar a les noces. La festa de noces és el Regne de Déu. No sabem quin temps tardarà el nuvii per venir-nos a cercar per entrar a les noces. Això vol dir que hem d’estar sempre preparats amb el llum encès. Però què significa aquesta làmpara encesa i què significa l’oli de recanvi que sempre hem de tenir preparat per tornar omplir la llàntia quan s’acabi l’oli?

            Es poden fer diferents interpretacions. L’explicació més corrent era dir que hem d’estar sempre en gràcia de Déu, que la mort ens ha de trobar confessats i perdonats dels nostres pecats i així, solament així, podrem entrar en el Regne de Déu. Per ventura és la millor explicació, però llavor ve el tema del pecat i del perdó. Quins són els pecats mortals, que necessitam confessar? I una altra qüestió que ens podem fer: ¿Es necessari confessar-se davant un capellà per poder rebre el perdó de Déu?

            Tots sabem que aquí a Mallorca la pràctica de la confessió davant un capellà en el confessionari ha davallat molt. A altres llocs, en canvi, com a Burundi durant els darrers anys que hi vaig esser, passàvem hores i hores cada setmana escoltant confessions i donant absolucions.

            ¿La llàntia encesa i l’oli signifiquen la confessió? ¿O signifiquen una altra cosa? ¿Signifiquen les bones obres que haurem fet durant la nostra vida? No ho sabem ben bé. Jo diria que la llàntia encesa i l’oli signifiquen que hem d’estar sempre preparats i previsors. Si anam d’excursió per tot un dia, hem de preveure què necessitarem: de roba, de sabates, de menjar… Si anam a tomar ametles haurem de pensar si ens n’hem de dur garrots, o teles, o sacs. Si anam a pescar, o si anam a un dinar d’amics… segons a on anem, hem de preveure què ens n’hem de dur. No podem arribar sense preveure res…

            Jo entenc que la nostra vida, el nostre pas per aquest món, és com un llarg viatge. Si hem de seguir Jesús, ens hem de demanar per on va i què necessitarem per caminar amb ell. No podem partir confiant que tot ho arreglarem damunt la marxa, confiant que ell ens donarà tot allò que li demanem, quan ho necessitem, sense aportar res de la nostra part. Esser cristians no és només resar per demanar coses a Déu, quan les necessitem. I quan no necessitem l’ajuda de Déu, poder viure com si Déu no existís.

            A les al·lotes que varen arribar a la festa de noces quan les portes ja estaven tancades, el nuvii els va dir: “no sé qui sou, no vos conec”. Esperem que no hagi de ser aquesta la resposta que ens donarà Jesús quan ens arribi l’hora de poder entrar a la festa de noces del Regne de Déu.