Homilia pronunciada amb ocasió de la visita a Porreres

de la imatge peregrina de la Mare de Déu de Fàtima (21/10/14) (Sebastià Salom)

            Record que en una ocasió, a una de les parròquies de Mallorca que he servit com a capellà, després d’escoltar una persona en confessió, li vaig donar com a penitència que resàs tres avemaries. I em va respondre: “A na qui?”. I li vaig dir: “A la Mare de Déu”. “I a na quina?”, va insistir.

            És una anècdota que a mi em va fer pensar que hi pot haver persones que creuen que hi ha moltes mares de Déu. I jo crec que si resam a la Mare de Déu, és igual resar a una imatge o a una altra, perquè de mares de Déu només n’hi ha una. Les diferents imatges (de Lluc, de Fàtima, de Lourdes o de Monti-sion...) són diferents noms que fan referència a una mateixa persona. Puc guardar fotos de mu mare, de quan era jove, o de quan es va casar o de quan em duia en els seus braços. Puc tenir una d’aquestes fotos a la sala d’estar, i una altra a dins el menjador. I fins i tot puc dir “aquesta foto és la que més m’agrada d’ella, perquè és on la veig més natural, o perquè té una expressió de cara que em fa recordar millor així com era ella en realitat”. Però de mu mare només en tenc una, encara que en guardi molts de records i moltes de fotos. D’aquesta única Mare de Déu és de la que vos vull dir ara unes paraules.

            Des de l’escrit més antic que parla de la mare de Jesús (Gal 4, 4) fins al Concili Vaticà II (LG cap 8), els cristians han reflexionat molt sobre el paper de Maria dins la vida de Jesús i dins la vida de l’Església.

            Ho paga la pena mirar l’evolució d’aquesta reflexió:

- L’escrit més antic es troba a una carta de Sant Pau: “Déu envià el seu Fill nascut d’una dona”. Es ressalta que Jesús era una persona humana, no un àngel o un esperit revestit amb un cos humà.

- L’evangeli de Marc és molt breu en paraules sobre la mare de Jesús: “Qui són la meva mare i els meus germans?” I a un altre lloc: “¿No és el fuster, el fill de Maria?”

- Els evangelis de Mateu i de Lluc recullen els mateixos passatges de Marc, i hi afegeixen les narracions del naixement i de la infància de Jesús.

- Lluc en el llibre dels Fets dels Apòstols conta la presència de Maria entre els apòstols el dia de Pentecostès.

- L’evangeli de Joan conta solament dos passatges on Maria hi és present: un és a les noces de Canà i i l’altre als peus de la creu.

- Alguns passatges de l’Apocalipsi han estat interpretats també com a referits a Maria.

- Els primers cristians varen interpretar també que Maria ja estava anunciada i prefigurada en diversos passatges de l’Antic Testament.

- Tots els altres títols i prerrogatives són fruit de la reflexió cristiana feta al llarg dels segles: Mare de Déu, Verge i Mare, Auxiliadora, Corredemptora, Intercessora, Mare de l’Església, etc... (Basti recordar les invocacions de la llarga llista del rosari, com també la llarga llista de noms de llocs d’aparicions i de santuaris). I entre els títols més importants que l’Església ha donat a Maria de Natzaret hem de destacar els dogmes de la Immaculada Concepció i de l’Assumpció.

            Em resulta curiós veure com durant els segles passats hi ha hagut persones i grups que han utilitzat la veneració a la Mare de Déu, per a convertir-la només en una devoció d’actes de pietat, d’estampetes, de medalles o d’escapularis, com si la salvació només depengués del nostres resos, i han oblidat que l’Evangeli va dir d’ella que és benaventurada, no precisament perquè resàs molt, sinó perquè va escoltar i va ser feel a la Paraula de Déu. Per això, el missatge més autèntic de la Mare de Déu no és el de resar molt, sinó el d’escoltar més i més la Paraula de Déu, i fer lo que ella va dir a les noces de Canà: “feis lo que el meu fill vos digui”. Aquesta és, per a mi, la millor devoció que podem tenir a la Mare de Déu.

            Més curiós encara em resulta veure que hi ha persones i grups de cristians que utilitzen la devoció a la Mare de Déu com a bandera contra la renovació de l’Església, ella que va ser precisament una revolucionària amb el seu càntic del Magníficat, ella que va desafiar, valenta i sense por, les autoritats civils i religioses del seu temps quedant-se dreta als peus de la creu. Maria, avui en dia, sí, tal vegada assistiria a una processó o a un rosari de l’aurora, però també m’imagin que assistiria amb valentia a les manifestacions que es fan en el nostre temps per defensar els drets dels més pobres.

            ¿Per què serà que molts de cristians del segle vint-i-un encara no saben què va dir d’ella el Concili Vaticà segon i en canvi, per ventura, donen molt de valor a altres dubtoses revelacions atribuïdes a les aparicions de la Mare de Déu? Ella ens va dir: “Escoltau el meu fill, feis lo que ell vos digui”. I el seu fill ens va dir: “Quan vos reunireu dos o més en nom meu, jo hi seré enmig d’ells”. Escoltem, per tant, lo que va dir d’ella el Concili Vaticà segon, és a dir què varen dir d’ella tots els bisbes del món reunits en nom de Jesús. Per a mi, aquest és el principal missatge que la Mare de Déu vol que els cristians del segle vint-i-un escoltem.

            El Concili Vaticà II demana als teòlegs i als predicadors que no donin una importància exagerada a Maria, però que no deixin de ressaltar la seva figura i el seu exemple. I és que a vegades els cristians hem posat a Maria, la mare de Jesús, tan amunt, gairebé com si fos un deessa, tan amunt l’hem posada que ens hem oblidat d’una altra cosa per ventura més important per a nosaltres i és que era una dona senzilla de poble, com qualsevol de les nostres mares, que ens pot servir, no només d’intercessora, sinó sobretot de model. Ella va ser la primera cristiana, la primera seguidora del seu fill i després va ser una gran acompanyant dels apòstols i de les primeres comunitats cristianes.

            El Concili Vaticà segon va dir de Maria de Natzaret una cosa, que a primera vista pot parèixer que no té gaire importància, però que ben mirat és la base, és el punt de partida de tots els títols que li havia donat l’Església al llarg de la seva història. El Concili va dir que Maria és imatge o figura de l’Església. Fixem-nos-hi bé. Això vol dir que Déu va començar per realitzar amb ella el projecte que té per a tota l’Església, perquè ens serveixi de mostra, com un plànol o una maqueta que fa un arquitecte abans d’emprendre una gran obra.

            Maria ve a ser el plànol o la maqueta de com Déu vol que sigui l’Església. Ella va ser mare de Jesús i el va donar a la humanitat. Nosaltres també estam cridats, com ella, a fer néixer Jesús de bell nou, contínuament, i donar-lo a conèixer a tota la humanitat.

            Ella és verge, és a dir que es va mantenir sempre fidel a Déu, i és aquesta fidelitat la que se’ns demana també a tots nosaltres: que no ens deixem enredar per tants de reclams que ens conviden a oblidar-nos de Déu.

            Ella és immaculada, és a dir que no va tenir pecat. També nosaltres, com ella, estam cridats a lluitar contra tots els mals del món, és a dir contra el pecat.

            Ella és assumpta al cel, és a dir que ha rebut la vida definitiva per sempre. També nosaltres, com ella, en el final del nostre pas per aquest món, estam cridats a participar de l’herència del nostre Pare del cel, i del nostre germà major Jesús, i aquesta herència és el Regne definitiu de Déu, que estam cridats a continuar construint ja aquí a la Terra, en la mesura de les nostres possibilitats, seguint el camí i l’exemple de Jesús.

            Maria, en definitiva, ens va a davant en el seguiment de Jesús i ens convida a anar amb ella.