Tothom sol seguir un horari, uns costums, una rutina de cada dia (d’aixecar-se a una hora determinada, d’anar a fer feina o d’acompanyar els nins a l’escola, etc…) Avui hem vist un dia normal de la vida del Bon Jesús, quan anava per poblets anunciant l’arribada del Regnat de Déu.

            Hem vist com el dematí es retirava a un lloc solitari i s’hi quedava una estona resant. Pot resultar-nos curiós, però no diu que convidàs els seus deixebles a anar a resar amb ell. Hem sentit com aquell dia, mentre ell resava tot sol, els seus deixebles l’anaren a cridar per dir-li que la gent l’estava cercant. I ell els va respondre: “anem a predicar, que aquesta és la meva missió”. Fixem-nos que a vegades els cristians hem girat els papers. Hem posat com a meta de la vida cristiana els moments d’oració, o d’anar a missa els diumenges, o de rebre els sagraments, com si això fos la cosa més important de la nostra vida cristiana. Com si les altres coses que feim durant el dia no tenguessin res a veure amb la nostra fe, perquè, ben mirat, normalment durant el dia no hi ha cap diferència entre la vida dels qui són cristians i la dels qui no ho són. Hem arribat a pensar que les coses que diferencien els cristians dels qui no ho són, és si resen o no resen, si van de tant en tant a l’església o si no hi van. I ens hem acostumat a dir que un cristià “practicant”, és a dir el qui posa en pràctica la seva fe és el qui resa o el qui va a missa. Però vet aquí que Jesús pareix que dóna més importància a anar a anunciar l’evangeli, i ha dit que aquesta és la seva missió. I aquesta ha de ser, per tant, també la missió dels seus seguidors, els cristians. En realitat els cristians “practicants”, els qui practiquen el cristianisme no són els qui resen o els qui van a missa, sinó els qui anuncien l’evangeli.

            Però, ¿i què és anunciar l’evangeli? Per a contestar aquesta pregunta mirem què feia Jesús. Ho hem escoltat a la lectura de l’evangeli d’avui: curava malalts i treia dimonis. Anunciar l’evangeli, per a ell, no era resar ni fer sermons, sinó que era curar malalts i treure dimonis. Era demostrar amb fets concrets que ens hem d’estimar així com Déu ens estima.

            I Sant Pau també ens ha dit a la segona lectura: “pobre de mi, si no anunciàs l’evangeli”. I afegeix que aquest és l’encàrrec que ha rebut, i que no ho fa per rebre cap recompensa, sinó que ho fa per servir.

            També a la primera lectura hem escoltat un trosset del llibre de Job, de com ell va donar testimoni de la seva fe. És una historieta, com una novel·la de l’Antic Testament, que ens mostra com tot ho hem rebut de Déu i que, així com Déu ens ho ha donat tot, també ens ho pot prendre quan ell vulgui. I en Job, a pesar de totes les desgràcies que li varen caure a damunt, no va renegar mai de Déu, sempre va continuar confiant en Ell, i al final de la seva vida va ser llargament recompensat.

            Aquest és l’anunci de la Bona Nova: anunciar amb paraules i amb fets de vida que Jesús ve a salvar la humanitat. I per a salvar la humanitat Jesús demana col·laboradors.

            Però, així com Jesús necessitava retirar-se de tant en tant a resar, a comunicar-se amb el seu pare Déu, així també nosaltres necessitam escoltar la Paraula de Déu, alimentar la nostra fe i posar-nos en sintonia amb l’encàrrec que hem rebut, com a cristians que som, d’anunciar la Bona Nova de l’Evangeli a través de la nostra vida de cada dia.