D’una cosa que no hem vist, o no hem pogut tocar amb les mans, o que no hem pogut comprovar personalment, després fàcilment ens podem equivocar amb la nostra imaginació.
Això ens passa quan imaginam com és Déu. Les religions de tot el món i de tota la història són intents de conèixer a Déu, saber com és i què vol de nosaltres. I a part de les religions, cada persona amb la seva intel·ligència i cada família amb l’educació que transmet als seus fills, tots tenim forjada una imatge de Déu: o que no existeix, o que sí que existeix, o que Déu és així o aixà, o que és ell qui ens envia les malalties o la salut, o que es despreocupa de nosaltres. I també tenim una idea més o manco feta de què és lo que Déu vol de nosaltres.
Del passatge de l’Evangeli que acabam d’escoltar, en destacaré dues idees. En Nicodem no figura com a deixeble de Jesús, era un magistrat, un home important que va anar a parlar amb ell un vespre, segurament perquè s’interessava per les coses que Jesús ensenyava i feia. En Nicodem no torna a sortir a l’evangeli fins després de la mort de Jesús, que, quan els deixebles l’abandonaren mort damunt la creu, ell amb En Josep d’Arimatea es preocupà de donar-li una sepultura digna. Pot esser un personatge com molts del nostre temps, que no se senten per ventura cristians o no són gaire complidors de les pràctiques cristianes, però que es fan preguntes sobre Déu i sobre el valor de la vida i del sentit de la mort.
Primera reflexió important del diàleg entre Jesús i Nicodem. Jesús li diu a Nicodem que hem de canviar la nostra imatge de Déu, perquè Déu estima el món, Déu no ens castiga ni ens condemna, sinó que ens vol ajudar, ens vol salvar, vol que tenguem vida per sempre.
Segona reflexió: El fill de l’home ha de ser posat a la vista de tothom, perquè els qui el miren i el segueixen, és a dir els qui creuen en ell, tenguin vida per sempre. Déu ens ha enviat el seu fill, que és un home com nosaltres, no el fill de Déu -com li deien els altres-, sinó el fill de l’home -com s’autoanomenava ell mateix. Déu ens l’ha enviat, perquè sigui la nostra llum, el nostre punt de referència.
Déu ha vengut a salvar-nos, ens vol salvar a tots, però ens respecta tant, respecta tant la nostra llibertat, que ens respecta massa, no ens salva si nosaltres no ho volem, si no ens deixam salvar. Jesús és Déu enmig de nosaltres. Jesús ens mostra quina és la llum de Déu, quin és l’amor de Déu, quin és el camí de la salvació. Ell va dir “Jo som el camí, la veritat i la vida”. Jesús és la llum, la paraula i el camí. Però si no obrim els ulls, no veurem la llum. Si no l’escoltam no sentirem la seva paraula. Si no caminam amb ell, no arribarem allà on ell ens vol conduir.
Jesús ha obrat la seva part de la nostra salvació amb el seu testimoni de vida, que va acabar amb la mort en creu. No, no va acabar damunt la creu, va acabar ressuscitant. I ressuscitar vol dir que la seva vida continua i continuarà sempre enmig de nosaltres.
Si Jesús ha fet la seva part de la nostra salvació, només falta que nosaltres hi posem la nostra: obrir els ulls i deixar-nos il·luminar per Jesús, obrir les orelles per escoltar la seva paraula, i posar-nos a caminar amb ell per seguir les seves petjades.