(Article que es va publicar a la pàgina RELIGIÓN dels diumenges en el DIARIO DE MALLORCA, dia 12 de novembre de 1995)

Després del Concili Vaticà II se'ns ha dit per pa i per sal que l'Església som tots els cristians. Però, a dir ver, no ens ho acabam de creure: o perquè veim que la jerarquia continua dirigint-la sense tenir gaire en compte l'opinió del poble feel, o perquè difícilment podem aconseguir fer el bateig o la primera comunió d'un fill en el lloc, dia i hora que voldríem.

I és ben ver, no tothom és membre de l'Església, sinó solament els cristians. Però... i qui són els cristians? tots els qui han rebut el baptisme? Només pel fet d'haver estat batiats ja són cristians? Perquè supòs que estareu d'acord amb mi que entre els qui han rebut el baptisme n'hi ha de moltes de castes. N'hi ha, fins i tot, que es declaren increients (ateus, agnòstics o indiferents), o que viuen com si ho fossin. I entre els creients també es dóna una gran varietat de matisos: hi ha els no-practicants, els practicants ocasionals, els practicants habituals i els militants o compromesos. Hi ha també una confusió de conceptes i una ambivalència de significats: les paraules "cristià" i "catòlic" sovint s'empren indistintament, i la paraula "creient" a vegades s'utilitza per a designar simplement el qui creu en Déu, estigui o no inscrit en una religió determinada, mentre altres vegades s'empra com un adjectiu afegit (com és ara "catòlic creient" o "musulmà creient") per a significar que aquella persona és catòlica o musulmana no solament per tradició sinó també per convicció. I el panorama es complica encara més si tenim en compte que les creences o el grau de fe de cadascú difícilment es poden mesurar amb uns patrons preestablerts. I llavors pot passar, i a vegades passa, que qualcú es declari creient sense ser-ho, només per poder celebrar un esdeveniment familiar dins el marc dels usos culturals habituals del seu entorn. Altres es declaren catòlics de tota la vida (no en faltaria d'altra!), i ho raonen simplement dient que perquè creuen en Déu, ignorant tal volta que els protestants i els musulmans, sense esser catòlics, també hi creuen; o s'identifiquen com a catòlics al mateix temps que declaren obertament que no creuen en la resurrecció o en l'Església. Davant aquesta Babel tan impressionant, qui és cristià i qui no ho és?

Francament, em sent incapaç de poder discernir en cada cas concret qui és membre de l'Església i qui no ho és, o qui és cristià i qui no ho és , però permeteu-me que faci unes senzilles indicacions:
a- Esser cristià no és haver arribat a una meta, sinó haver escollit un camí i procurar mantenir-s'hi feels. Més que creure unes veritats abstractes, és allargar la mà a la mà ja allargada de Jesús, fiar-se d'ell i fer camí amb Ell. No és qüestió només de tenir-ne el carnet, sinó d'exercir, ni es tracta tant de complir unes lleis i unes pràctiques com d'esser coherents. És com la fidelitat en el matrimoni: més important que continuar casats és continuar enamorats.
b- Esser cristià no és qüestió de complir uns "mínims", sinó d'aspirar a uns "màxims". La fe és com la vida o l'amor, que necessita créixer contínuament, i si queda estancada o aturada és debilita i es mor.
c- L'Església som tots els cristians en conjunt, no cadascú individualment a títol personal, sinó la comunitat dels seguidors de Jesús. Així queda de clar a l'Evangeli i així ho visqueren els primers seguidors de Jesús, tal com queda explicat en el llibre dels Fets dels Apòstols: "tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots" (Fets, 2,44).
d- Tots som l'Església, però no tots els inscrits en el registre de baptisme de les parròquies ho som de la mateixa manera. Uns es troben més enrere en el camí per les dificultats o circumstàncies de la seva vida, i uns altres es troben més endavant perquè han tingut més oportunitats o han rebut més ajudes. Uns tenen uns carismes i fan un servei a la comunitat, i a uns altres els han estat confiades unes responsabilitats. Més important que el lloc que cadascú ocupa en el camí, ho és l'actitud i l'esforç de continuar caminant. I amb la mateixa mesura amb què deixam de caminar, deixam de ser autèntics cristians.
e- Que l'Església som tots no vol dir que sigui nostra, teva i meva, i que cadascú pugui comportar-s'hi com ell vulgui. L'Església és com una família, i la família són tots: el pare, la mare, els fills, els padrins..., i cadascú hi ocupa un lloc diferent amb les seves tasques, les seves necessitats i les seves responsabilitats. Però passa que l'Església és una família molt gran i amb una llarga història, i això fa que les relacions entre els seus membres resultin més complexes.
f- Que tots som l'Església no vol dir només que els altres m'han d'escoltar a mi, sinó que tots plegats hem d'escoltar dins nosaltres l'Esperit Sant promès per Jesús als seus deixebles. Pot ser molt important la meva opinió, i ho és sens dubte, però també és important l'opinió de l'altre i, sobretot, més important encara és recordar i posar en pràctica aquelles paraules de Jesús: "on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo som allà enmig d'ells" (Mt 18,20).

-------------------

Cristians a la carta
(Article publicat a la pàgina RELIGIÓN dels diumenges en el DIARIO DE MALLORCA, dia 6 d'agost de l'any 2000. Autor. Sebastià Salom Mas)
          Quan vas convidat a un dinar, serveixen a tothom el mateix menú. Però quan vas a un restaurant pel teu compte, pots triar a la carta. De cada vegada sembla que hi ha més cristians a la carta. "Vostè, de primer, què creu?": Jo crec en Déu, però no crec en l'Església. "I vostè?": Jo crec en Jesús, però no crec en la resurrecció. "I de segon, com dóna testimoni?": Jo faig cada mes un donatiu pels pobres, però no mescl els meus negocis amb la meva fe. Jo no estic casat per l'Església, però per Nadal i Pasqua m'agrada anar a combregar. "I de postres, com celebra la seva fe?": Jo no vaig a missa cada diumenge, però estic inscrit a una confraria de Setmana Santa. Jo no he batiat els infants, però m'agradaria que fessin la primera comunió.
          La qüestió és si les comunitats cristianes hem d'acceptar aquesta moda com a irreversible, i a partir de la demanda hem de procurar oferir un bon producte, és a dir: ben condimentat, amb ingredients d'evangeli suficientment nutritius per no desaprofitar l'ocasió d'evangelitzar, però que al mateix temps resultin gustosos i bons de pair. I esperar que, si n'han quedat contents, tornin en una pròxima ocasió, amb el consol de pensar que "qualque cosa queda" i que "val més això que no res". És una opció.
          Una altra opció seria la de plantar cara a la moda i plantejar la identitat cristiana d'una manera més radical. No hi valdrien les mitges tintes, o som cristians o no ho som. L'Església, en aquest cas, no seria com una oficina de servicis religiosos a la carta, sinó com una família o una comunitat, en la qual els seus membres ho haurien de ser amb totes les conseqüències, a les verdes i a les madures, tant a l'hora de compartir les feines com a l'hora de seure a taula. Si s'acceptava aquesta segona opció, l'autoritat de l'Església hauria d'actualitzar els criteris per a saber qui és cristià o qui no ho és, a partir d'uns mínims indispensables: establir quines veritats s'han de creure necessàriament, quins comportaments morals s'han de complir i en quins actes religiosos s'ha de participar regularment.
          En canvi sembla que l'Església actual s'esforça per mantenir simultàniament les dues opcions, és a dir, un llistó d'exigències molt alt, en teoria, per no perdre la fidelitat a unes tradicions multiseculars, però amb una gran tolerància, a la pràctica, per no perdre la gran massa de fidels. Seguint amb el símil del restaurant podríem dir que l'Església no es cansa d'oferir uns plats recomanats de la casa (assistir a sessions de formació i catequesi, col•laborar en diversos grups, participar activament a la missa dominical, etc...), però molts dels seus fidels es desentenen de l'oferta i només s'interessen per consumir els plats de la seva preferència (el bateig sense preparació, la primera comunió que també serà la darrera, o el casament per l'Església perquè el reportatge de fotos resulta més guapo, etc...)
          Fa uns anys vaig proposar que per fer front a aquesta situació és podria diversificar l'oferta en dues etapes:
          Una primera celebració per a tothom, que no inclouria ni l'Eucaristia ni els altres sagraments. Així es podria donar acollida a la gran massa de fidels, que demana un servici religiós i que mereix un respecte, encara que no comparteixi al cent per cent els plantejaments de l'Església. En lloc del baptisme, s'oferiria, per exemple, una celebració d'acció de gràcies a Déu pel naixement de l'infant. En lloc de la primera comunió, una celebració d'entrega dels evangelis. En lloc del sagrament del matrimoni, una celebració d'esponsàlies. En lloc d'una missa funeral, unes exèquies amb pregàries pel difunt i paraules de consol per a la família. En lloc d'una missa per a commemorar una festa popular o un acte social, es podria fer una celebració de la Paraula amb lectures, amb cants i amb parlaments diversos. Un temps després, una segona celebració, però solament per a aquells cristians que haurien seguit unes sessions de preparació específiques o que complirien uns requisits determinats, que consistiria a celebrar pròpiament el sagrament, desvinculat ja de qualsevol acte social.
          Però, si volem ser realistes, aquella proposta no resulta viable. I per molts de motius, que ara no m'allarg a explicar. Per això, en lloc de somiar solucions utòpiques i de quedar-nos mentrestant fent lamentacions, la resposta que sí que podem donar ja ara els cristians que estimam l'Església -i no tirem la pilota només als capellans- és la d'acollir de tal manera els fidels ocasionals que, quan s'acostin a demanar un servici "a la carta", es trobin agombolats per una comunitat que intenta viure amb fidelitat a l'Evangeli, se sentin atrets per unes celebracions viscudes i participades, i els entrin curiositat i ganes d'apuntar-se al menú dels "plats recomanats de la casa".