A vegades els humans hem interpretat a la nostra manera les paraules del Bon Jesús quan va dir "donau a Déu lo que és de Déu i al César lo que és del César" i hem dividit les coses en bones o dolentes.
Per què dic això? Perquè els cristians a vegades separam les coses sagrades de les coses profanes. A Déu li hem de donar lo que és seu, li hem de resar oracions, hem de batiar els infants, hem d'anar a missa, hem de fer alguna processó o altres tradicions religioses, però els negocis són els negocis i la nostra vida privada és la nostra vida privada, i que Déu ens deixi tranquils. Tenim a Déu content donant-li lo que és seu, i que ens deixi fer les nostres coses a la nostra manera.
L'evangeli de Sant Marc, que acabam de llegir, juntament amb el tros de la carta de Sant Jaume ens ajuden a fer-hi una reflexió.
Sant Jaume ens ha dit que hem d'escoltar la Paraula de Déu, però no solament l'hem d'escoltar, sinó que l'hem de posar en pràctica. Ens ha dit que "La religió pura i sense taca als ulls de Déu és que ajudem els orfes i les viudes en les seves necessitats i que ens guardem nets de la malícia del món". És a dir que les pràctiques religioses, les tradicions religioses no tenen cap valor als ulls de Déu, si no van acompanyades, vull dir precedides abans i seguides després, per una dedicació a les persones més necessitades, i per no deixar-nos dominar per la malícia del món.
I a l'Evangeli el Bon Jesús reprèn els fariseus del seu temps, i ens hem de demanar si també ens reprèn a nosaltres, quan els diu i ens diu: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. Vosaltres abandonau els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes."
I a continuació els posa un exemple molt gràfic: Les coses exteriors, per elles mateixes, no faran que siguem més bons o més dolents, sinó que són les coses que surten del nostre interior (els pensaments, els sentiments, els judicis que feim, els desitjos...). Aquestes són les coses que ens indueixen a obrar bé o a obrar malament. Això és lo que pot dignificar l'home o el pot contaminar.
A l'Antic Testament ja hi havia escrit i ho hem sentit a la primera lectura: "Compliu els manaments del Senyor... Guardau-los i posau-los en pràctica."
A la nostra vida no dedicam un temps a Déu i un altre temps a la família, a la professió o al descans. Tot el nostre temps li interessa a Déu. Tot el temps és de Déu. Jesús va voler rompre la línea divisòria que nosaltres ens hem fet, quan volem separar lo sagrat i lo profà. En aquest sentit podríem interpretar les paraules del principi, quan he dit "donau a Déu lo que és de Déu i al César lo que és del César". És de Déu tot lo que feim i que surt voluntàriament i lliurement del nostre interior. A Déu li interessa tot. I en canvi són del César les tradicions d'un poble, d'una cultura, encara que siguin tradicions religioses. Són del César els edificis, encara que siguin temples. Són del César les obres d'art encara que siguin d'art religiós. A Déu li afecta lo que surt del nostre cor. Les tradicions religioses que surten del nostre cor, i clar que li interessen. Les imatges, les obres d'art, l'arquitectura religiosa que va sorgir de la fe i del cor dels nostres avantpassats, i clar que li interessen. Però conservar-ho, només per conservar-ho, només perquè és història o és cultura, si no surt de la nostra fe i del nostre cor de cristians, això ja no li deu interessar tant.
Procurem ser cristians des del fons de la nostra fe i del nostre cor. I que les tradicions i les coses externes que acompanyen la nostra fe siguin precisament això, acompanyants de la nostra fe, i no substitutius.