Homilia de la Missa de la festa de sant Vicenç de Paül de Mn. Bartomeu Tauler:

Obrint l’evangeli acabam d’escoltar el programa alliberador de Jesús que ell encomana als seus deixebles: “Curau malalts, ressuscitau morts, purificau leprosos, treis dimonis; de franc ho heu rebut, donau-ho també de franc”.

         Just quan manquen dos mesos per inaugurar el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia, el Papa ens recorda que la misericòrdia de Jesús de Natzaret és font d’alegria, de serenitat i de pau.

         L’evangeli de Mateu retrata un Jesús amb un cor immens davant la misèria i l’abandó d’aquella multitud de pobres: “ovelles sense pastor”. És un Jesús compassiu i misericordiós, que es commou fins a les entranyes i no pot passar de llarg davant el patiment de tantes persones.

         Pinzellades d’una llum claríssima, que veim projectada avui amb fidelitat dins el cor i dins la vida d’un home providencial: Vicenç de Paül. Havia nascut l’any 1581, a una família pagesa del llogaret de Pouy, prop de la ciutat de Dax, del sud de França. I la seva vida cavalca entre els segles XVI i XVII.

         Vicenç arribà a fer-se ben seus els batecs del cor de Crist, com recomana Pau: “Teniu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist... Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel, perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida” (Fil. 2, 5.15-16).

         Però, perquè s’arribàs a configurar en la seva persona l’ideal de Crist, va haver de superar llargues etapes de mediocritat i de projectes plens de vana ambició. No tenia ni idea d’allà on Déu el faria arribar, aquell jove conrador deixondit i de fresca intel·ligència. Son pare va decidir fer-lo estudiar al col·legi dels franciscans de la ciutat de Dax, quan tenia 13 anys. Als 15 anys ja rebia els Ordes menors, i als 20 anys entrava al sacerdoci. En aquell moment era simplement un al·lot necessitat que veia en l’estat eclesiàstic el mitjà d’assegurar-se en poc temps una posició social respectable. Certament, Déu escriu dret amb retxes tortes. Ell mateix diria: “Si hagués sabut allò que era el sacerdoci quan vaig tenir la temeritat d’entrar en aquest estat, hauria preferit quedar-me a conrar la terra...”

         Acaba els seus estudis a Toulouse, l’any 1604. I continua essent aquell jove que s’havia proposat fer carrera, cosa que no li lleva la seva honradesa natural i el seu sentit del deure.

         Entre 1605 i 1607 s’esdevé una història estranya i misteriosa (com si es tractàs d’una aventura llegendària) en la vida de Vicenç: Conta que viatjant en vaixell varen ser atacats per uns pirates turcs, que els apressaren i els vengueren com esclaus al nord d’Africa. Quan finalment fou alliberat, aniria a Roma, i serviria un tal Monsenyor Montorio, que li podria aconseguir un decorós benefici. No fou així. I llavors parteix a París, on segueix topant amb fracassos i problemes.

         L’any 1610 seria un any decisiu per a la seva conversió. Déu aniria penetrant com de puntetes fins a lo més íntim de la seva personalitat. Es valdria en principi d’uns càrrecs al palau d’uns grans senyors. Vicenç - que posseïa qualitats naturals de dolcesa, vivor, capacitat de negociació i un cor compassiu - s’ocupava de repartir les abundants almoines d’una senyora extravagant. Sovint ajudava a l’hospital de la Caritat, regentat pels Germans de St. Joan de Déu.

         Dos preveres marcarien el camí de la seva trobada sincera amb Déu. Entorn a un capellà anomenat Pere de Bérulle – més envant cardenal - s’organitza un grup que volia viure amb força l’espiritualitat sacerdotal. Amb el temps s’aniria allunyant d’aquesta influència... Un altre personatge, Mn. Andreu Duval, passaria a ser el seu confés i el seu conseller, i seria per molts d’anys el seu ferm guia espiritual.

         L’any 1612, prenia possessió com a rector d’un poblet: Clichy de la Garonne. Des d’allà, s’estendria l’estímul de la seva entrega i l’exemple de les seves iniciatives apostòliques cap als rectors de les parròquies veïnades. També reuniria un grup juvenil d’aspirants al sacerdoci. I, des de 1613, encara rebria l’encàrrec de la capellania de la família noble dels Gondi, que durant molts d’anys col·laboraria en les obres de Vicenç. Però a ell li preocupava més l’atenció religiosa dels criats i dels missatges, a qui visitava i consolava.

         Poc a poc, s’havia anat desprenent del llast de les seves mesquines ambicions.

         El 25 de gener de 1617, faria el primer sermó de missió, tenint molt presents les necessitats materials i la misèria espiritual del poble humil. I pel mes de març era destinat a una nova parròquia: Chatillon-les-Dombes. Allà començà a viure amb una senzilla comunitat de sis capellans. Aconseguí que molta gent del poble canviàs de vida, per la seva paraula convençuda i amable. Alguns dels més rics venien les seves terres i dedicaven l’import a socórrer els pobres.

         El 8 de desembre de 1617, crearia una associació de dones dedicades a assistir els malalts més pobres de la vila.

         A partir d’aquell moment, es consagraria del tot a les missions en bé de la pobra gent del camp, fundant arreu institucions de caritat.

         Encara hi afegí una nova tasca i preocupació: visitar els condemnats a les galeres de París, tractats de forma totalment inhumana. Aconseguiria que fossin traslladats a un edifici més habitable i que disposassin d’una alimentació més sana i abundant.

         En aquella època, amb els seus col·laboradors, es dedicà a cercar un lloc propici per a la fundació que pensava fer: el que es diria més envant “Congregació de la Missió”. A això ajudà el seu nomenament com a capellà del col·legi “Bons Enfants” de la universitat de París. Vicenç s’havia llicenciat en Dret Canònic, a fi de poder accedir amb més facilitat a aquest rectorat. Aquest col·legi donaria aixopluc al petit grup de missioners que formava el grup inicial de la naixent comunitat, començant amb dos col·laboradors: els preveres Blai Féron i Antoni Portail.

         El 17 d’abril de 1625 naixia aquella nova comunitat eclesiàstica. Vicenç es comprometia a reunir un grup de 6 preveres, en un termini d’un any. I un any més tard – després de superar moltes traves – aconseguia de l’arquebisbe de París l’aprovació de la nova comunitat. En principi eren quatre els seus membres, i ben aviat se n’hi afegirien quatre més. Fins que, el 5 de novembre de 1627, el Papa Urbà VIII aprovava oficialment la Missió de Vicenç, amb la Butlla “Salvatoris nostri”.

         Aquí Vicenç ja es desprengué de tots els seus càrrecs, beneficis i propietats.

         Pel setembre de 1628 havien iniciat una nova tasca: la formació i els Exercicis espirituals per als qui s’havien d’ordenar sacerdots, responent així a l’ordenament del Concili de Trento per a la reforma del clergat.

         També s’anaven instituint les confraries de la Caritat, començant per París. Lluïsa de Marillac, en un sol any, havia visitat 20 cases de Caritat, supervisant i animant.

         Començaren a arribar-los fortes ajudes i donatius per a la Missió i per a l’obra d’acollir pobres i malalts. L’any 1631, la nova comunitat comptava ja amb 14 preveres; i tenia ja el seu reglament i els seus vots.

Passat un altre any, també després de superar molts dubtes i dificultats, acceptà el priorat de St. Llàtzer, la leproseria de París, que quedà annexionada a la Congregació de la Missió, encara que els papers definitius no arribarien fins 6 mesos abans de la mort de Vicenç...     

         L’ajuda més estable per a les seves obres li vindria de part de Lluïsa de Marillac. La joventut d’aquesta dona – molt religiosa i intel·ligent - havia estat difícil i complicada, i en principi no tenia ben clara la seva vocació, després d’haver quedat vídua; però Vicenç li ajudaria a trobar la pau de l’ànima i a descobrir el vertader sentit de la vida. Lluïsa seria la seva millor i més indispensable col·laboradora.

                La primera filla de la Caritat fou Margalida Naseau, una dona pagesa dedicada a la ramaderia. Vicenç la conegué amb motiu d’una d’aquelles missions a Suresnes, l’any 1630.Va haver d’aprendre a llegir i escriure. Però fou tan decidida, intel·ligent i entregada que arribà anar a París, a servir a una Confraria de la Caritat. D’aquesta manera s’iniciava una comunitat de dones agrupades amb la finalitat de compartir el mateix ideal de servir pobres i malalts. En principi, no duien hàbit ni formaven pròpiament una congregació; portaven l’humil vestit de les pageses d’aquells contorns. Lluïsa de Marillac seria la dona indicada per a la formació i direcció d’aquesta primera comunitat, que, a partir del 29 de novembre de 1633, s’anomenaria Companyia de les Filles de la Caritat

         Insistí encara en la importància de la formació del clergat. I cada dimarts es reunia amb un bon grapat de preveres; per això s’anomenaren “les conferències del dimarts”. En aquesta associació es parlava de les virtuts pròpies del sacerdot, i tots s’animaven mútuament a viure segons l’evangeli. Hi participaren persones que més tard tindrien altes responsabilitats a l’Església de França.

         Fins aquí, una ràpida ullada al procés de la vida de Vicenç i especialment a la seva vivència evangèlica i apostòlica. Amb aquest repàs, ja ens podem fer una diea de l’allau de la seva creativitat misericordiosa. La resta - podríem dir - és derivació i multiplicació de les llavors sembrades aquells anys. Després d’una llarga i dolorosa malaltia, Vicenç moria, assegut a una butaca, devora la xemeneia majestuós i venerable. Eren prop de les cinc del matí del dilluns 27 de setembre de 1660. La seva existència havia estat plenament realitzada. Totes les seves obres podien afrontar amb garanties d’èxit la prova del futur.

Actualment, Vicenç – amb la seva força de líder espiritual i amb la seva gran capacitat d’organitzar la caritat – es preocuparia amb eficàcia pels terribles problemes que afligeixen la nostra humanitat: els drogoaddictes, els refugiats, els immigrants que arriben en pasteres, les dones maltractades, els desnonats que queden sense casa ni fogar, els presos, les víctimes de l’explotació sexual, els infants que pateixen tants d’abusos, dels treballadors amb sous irrisoris...

Segur que exhortaria amb fermesa els rics i poderosos, com ho fa el Papa Francesc: “Els doblers han de servir, no governar! ... Record als rics que han d’ajudar als pobres, respectar-los, promocionar-los. Vos exhort a la solidaritat desinteressada i al retorn a una ètica en favor de l’ésser humà...” (EG, 58).

Vicenç signaria de tot cor les paraules terminants del Papa: “Vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molt a ensenyar-nos. Tenen el sentit de la fe i, en els seus propis dolors, coneixen el Crist sofrent. És necessari que tots ens deixem evangelitzar per ells... Som cridats a descobrir Crist en ells, a prestar-los la nostra veu en les seves causes, però també a ser els seus amics, a escoltar-los, a interpretar-los i a recollir la misteriosa saviesa que Déu vol comunicar-nos a través d’ells” (EG 198).

A tots, germanes i germans, el testimoni vital, transparent, enèrgic i bondadós de St. Vicenç ens recorda i ens fa mirar cap a l’únic camí que val la pena, iniciat per Jesús, i que és aprendre a estimar. I aprendre altra vegada coses que l’amor exigeix i que no estan gaire de moda: senzillesa, acolliment, amistat, solidaritat, atenció gratuïta a l’altre... Pensem que als homes i a les dones d’avui no ens salvarà ni el confort ni l’electrònica, sinó l’amor. I que si en nosaltres hi ha capacitat d’estimar, l’hem de contagiar. Ens ha estat donat de franc, i de franc l’hem de regalar de moltes maneres als qui trobem pel camí de la vida.