No sé si vos podeu imaginar com devia ser la vida d’un cec en temps del Bon Jesús. Jo ho vaig comprovar amb els meus ulls els anys que vaig viure a Burundi. Un cec no podia caminar pel seu compte, perquè necessitava una persona que li anàs davant davant i li agafàs un bastó. Molts de camins de Burundi, com segurament ho eren en temps del Bon Jesús, eren caminois de cabra, on només poden anar un rere l’altre. Els cecs en les societats primitives o en els països pobres no poden fer res, han d’esperar que els altres els serveixin. I el seu mitjà de subsistència és el de demanar almoina i parar la mà a les cantonades de les ciutats.

            Per això és comprensible i és evident que el desig més important d’un cec és el de poder veure.

            Però si un cec s’ha acostumat a viure sense fer res més que captar, si s’ha acostumat que li donin tot fet i que el serveixin, una vegada curat de la ceguesa, podria pensar que li anava millor quan era cec, perquè una vegada curat no pot continuar assegut com abans, sinó que s’ha de guanyar la vida amb els seus braços fent una feina com tothom.

            Els cristians ja no som cecs que no hi veuen i esperen que els acompanyin pertot. La fe cristiana ens ha d’obrir els ulls, la fe cristiana ens ha de fer créixer dins la llibertat i la responsabilitat, perquè aprenguem a caminar pel nostre compte i visquem amb autonomia de cos i d’esperit.

            Amb la llibertat i la responsabilitat de fills de Déu podem triar caminar o continuar asseguts. Podem triar el camí de la dreta o de l’esquerra. Podem triar caminar aviat o anar a poc a poc.

            Jesús ens ha obert els ulls de la fe. Aquesta és la primera part de la salvació que Jesús ens ha oferit. Ell ens ha salvat, perquè ens ha obert els ulls i va davant davant nosaltres a fi que, si volem, el puguem seguir. La segona part de la salvació és que nosaltres obriguem els ulls i mirem quin és el camí per on camina Jesús, a fi que el puguem seguir amb llibertat i amb responsabilitat. Cada cristià necessita obrir els seus ulls pel seu compte, si ell vol i perquè vol, sense esperar el bastó del qui li va davant, com un cec que es deixa guiar. Cada cristià ha de caminar amb els seus peus i pel seu compte, però ha de saber que en aquest camí no camina tot sol, perquè caminam amb Jesús i caminam amb la comunitat cristiana que és l’Església, i anam amb altres que també tenen els ulls oberts i caminem pel mateix camí.

            Vet aquí la lliçó de les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat avui. A la primera el profeta Jeremies ens ha dit: “Cridau d’alegria… proclamau que el Senyor ha salvat el seu poble, vos ha tret d’un país on eren esclaus… ja no vos deixarà tots sols com a cecs o com a coixos, vos durà per un camí suau, per on pugueu caminar tranquil·lament…” Fixem-nos que el profeta no diu que el Senyor ens durà a la seva esquena ni diu que ens durà dins el seu carruatge. Ell ens diu que el Senyor ens obrirà els ulls, ens mostrarà el camí i ens anirà davant davant perquè el puguem seguir amb els nostres peus i amb el nostre esforç.

            A la segona lectura, la carta als Hebreus ens ha recordat les paraules que ja escoltàrem diumenge passat: que Jesús és el gran sacerdot, l’únic i definitiu sacerdot de la Nova Aliança. I això vol dir que ell s’ha oferit una vegada per sempre, a fi que seguint el seu exemple de vida obtinguem la Salvació que ell ens ha obtingut, obrint-nos els ulls de la fe i  convidant-nos a seguir el seu camí.

            A l’evangeli, el cec demana perdó a Jesús. I Jesús li dóna el perdó de dues maneres: la primera és curant-li la malaltia dels ulls, i la segona és curant-li la malaltia del seu esperit, que són els pecats que hagués pogut cometre.

            Nosaltres també hem de demanar a Déu que ens obri els ulls de la fe, a fi que vegem la nostra part de responsabilitat en la nostra salvació i comprenguem que la Salvació que Déu ens ofereix no és com nosaltres la voldríem, sinó com Jesús ens l’ofereix.