Quan treballava de missioner a Burundi, un dia que volia explicar als alumnes de l’escola superior de la nostra parròquia en què consisteix creure que Jesús és home i Déu, vaig dibuixar a la pissarra amb dues retxes un riu, ample, impetuós i profund, que teníem a pocs quilòmetres i que resultava impossible de travessar nedant. I els explicava que, imaginant que a l’altra part del riu hi ha Déu, necessitaríem un pont o una barca per a posar-nos en contacte amb Ell. Les religions són aquest pont o aquesta barca. Els sacerdots són els barquers, els intermediaris entre Déu i els homes, entre l’allà deçà i l’aquí deçà, per a fer-nos arribar la seva Paraula i per a dur-li les nostres pregàries i ofrenes.

            La novetat de la fe cristiana és que els cristians creim que Déu ha travessat el riu i ha vingut a conviure amb els humans. Per tant, més que demanar-nos què hi ha allà deçà, a l’altra vorera del riu, la pregunta que ens hem de fer és demanar-nos on ha fixat Déu la seva residència entre nosaltres en aquesta vorera del riu. I la nostra resposta és Jesús. Jesús és Déu que ha fixat la seva residència entre nosaltres. I punt. Qui el veu a ell, veu Déu. Qui el segueix a ell, camina cap a Déu. Ell és el camí, la veritat i la vida. No és que Jesús sigui el pont o la barca per a conduir-nos a Déu. No. És que Déu ja no resideix allà deçà. O no resideix “només” allà deçà. S’ha establert “també” aquí deçà. Ja no necessitam cap pont, ni cap barca per anar allà on hi ha Déu. Basta descobrir que Déu és aquí, enmig de nosaltres. Basta detectar on trobarem Déu enmig de nosaltres. Ja no fan falta més sacerdots ni intermediaris, perquè Jesús ocupa el lloc de tots ells. I ell ens diu que tot allò que facem als altres, sobretot als més petits i indefensos, li ho estam fent a ell mateix.

            Seria tant com dir que ja no existeix “l’allà deçà” (els filòsofs li diuen la transcendència). O tal vegada sí que existeix “l’allà deçà”, però per als cristians es podria convertir en una pregunta improcedent o innecessària. Perquè creim que és caminant amb Jesús dins “l’aquí deçà” (dins la immanència) com arribarem amb ell a la plenitud de la vida.

            La resposta definitiva és que no ens podem quedar asseguts dins la immanència, en aquesta vorera del riu, sense fer res més que contemplar o ignorar l’altra vorera, afirmant o negant l’existència de la transcendència, o imaginant i discutint què hi pot haver allà deçà, o enviant-hi missatges contínuament.

            Allò que hi ha allà deçà només ho sabrem de cert quan haurem arribat al final del nostre trajecte, després d’haver caminat amb Jesús, tant si ho haurem fet conscientment com si no. I per a poder caminar amb Jesús, els cristians creim que necessitam estar en contacte amb ell, escoltant la seva Paraula i seguint el seu Exemple.

            Quedem-nos avui amb tres indicacions importants, si volem ser cristians, si volem ser seguidors de Jesús. Tres frases que va dir Jesús:          

            *“Estimau-vos així com jo vos he estimat”.

            *“Tot allò que faceu a un d’aquests més petits, a mi m’ho feis, perquè jo estic amb vosaltres fins a la fi del temps”.

            *Quan vos reunireu dos o més en nom meu, jo estaré enmig de vosaltres”.

 ---------------

HOMILIA EN EL DIA DE TOTS SANTS (1-11-15)

Hi ha coses que tenen un límit, un “tope”, per exemple, un tassó en estar ple vessa. Però per molta d’aigua que plogui a dins la mar, la mar mai vessa. Així passa amb les qualitats o les virtuts. La bondat o la bellesa no tenen un límit. Ni té un límit la santedat. Avui que celebram la festa de Tots els Sants, ens hem de demanar què és un sant, qui és un sant.

            Per als cristians, l’únic sant és Déu, perquè només ell és la perfecció absoluta. I els sants són, per a nosaltres, les persones que més s’han acostat a la santedat de Déu.

            Segons la religió de l’Antic Testament, la santedat consistia en el compliment de la Llei. I Jesús, que tanca l’Antic Testament i en comença un de Nou, dóna per suposat que els seus seguidors ja compleixen els deu manaments, i sobre els fonaments dels deu manaments, Jesús dóna als seus deixebles la seva nova llei que són les Benaventurances. Ho acabam de sentir a la lectura de l’Evangeli.

            I la primera de les benaventurances és la clau per a poder entendre les altres set, és el marc on es poden anar col·locant les altres set benaventurances.

            “Benaventurats els pobres en l’esperit, perquè el Regne del cel és per a ells”. ¿A quins pobres es refereix el Bon Jesús? ¿Què vol dir esser pobres en l’esperit?

            Cap pobre està content d’esser-ho, ni cap ric desitja tornar pobre. Serà per això que ens costa tant acceptar les dures paraules que l’evangeli dedica als rics i a les seves riqueses. Serà per això que, més que les benaventurances de Sant Lluc (que només diu “Benaventurats els pobres”) ens agraden més les de Sant Mateu (que afegeix “Benaventurats els pobres en l’esperit”). Això ja m’agrada més, perquè així, sense haver de renunciar a la felicitat de les riqueses materials, podré també aspirar a l’altra felicitat, la dels pobres en l’esperit. Ric en diners i pobre en l’esperit. Què ho som de manyosos! Com ens agrada fer anar l’aigua al nostre molí!

            Vos convid a entrar amb una mica més de profunditat dins el sentit autèntic de les benaventurances.“Els pobres en l’esperit” no són ni els pobres d’esperit (com deim en mallorquì) ni tampoc els qui, tot i esser rics de diners i poder viure com a tals, es fabriquen la ficció mental d’estar despresos de les riqueses. La traducció més ben documentada seria la de “Feliços els pobres que ho són de cor”, o“Feliços els qui decideixen esser pobres”, o també “Feliços els qui no tenen res seu”. La idea és acceptar que tot quant tenim ho hem rebut amb l’encàrrec de posar-ho també a disposició dels altres. Es acceptar que ni la meva intel·ligència, ni la meva salut, ni les meves qualitats, ni les meves amistats, ni la meva fe, ni el meu temps lliure, ni els meus diners són exclusivament meus. Pobresa en l’esperit és acceptar que no tenc res que sigui exclusivament meu, perquè Déu ho ha posat tot en les meves mans, a fi que ho compartesqui amb els altres. Partint d’aquesta idea, és per això que és més feliç el qui té poc (o el qui està content de tenir poc), perquè li serà més fàcil compartir-ho.

            Solament després, si hem elegit esser pobres amb aquest estil de pobresa, solament després sabrem compartir el dolor i l’opressió dels pobres, tendrem fam i set de fer-los justícia. Solament després d’haver elegit esser pobres, amb aquesta pobresa de l’Evangeli, solament després aprendrem a ser compassius i nets de cor, i a lluitar per la pau. I si, perquè hem elegit esser pobres, ens calumnien i ens persegueixen, llavors ens sentirem feliços perquè amb això coneixerem que estam més prop del Regne de Déu.

            Un pobre a l’estil de l’Evangeli és aquell que necessita els altres, no per aprofitar-se'n, sinó per necessitat, de bon de veres, en tots els sentits o almanco en algun aspecte: és aquell que necessita o ajuda material, o amistat, o un consell, o companyia... Segons l’Evangeli és feliç aquell que sent necessitat dels altres, i per tant també sent necessitat de Déu.

            Un ric és tot lo contrari. És aquell que es creu autosuficient, que pensa que amb els seus doblers ho pot aconseguir tot, o amb la seva intel·ligència o amb la seva influència, o amb el seu poder.

            Esser pobres, triar esser pobres és estar oberts als altres, necessitar-los, i no solament necessitar d’ells un servei esporàdic o puntual, o una ajuda purament externa, sinó sentir necessitat dels altres en molts d’aspectes, i sentir també necessitat de Déu.

            Aquests són els sants, els benaventurats, que varen seguir Jesús i li varen ajudar a construir el Regne de Déu a la Terra i que per això ara gaudeixen del Regne de Déu definitiu. Tant si són sants canonitzats, que estan en el santoral, com si són sants desconeguts, sants que no han tengut cap reconeixement oficial. Avui els recordam a tots.