Hi ha diferents maneres de relacionar-nos amb el món que ens envolta.

            Una d’elles és la relació amb el món dels doblers, de la feina, de l’empresa. Necessitam doblers per poder viure: primer, per sobreviure, és a dir per poder cobrir les necessitats bàsiques de menjar, vestir i tenir una casa digna. Després, poder viure amb comoditat, i, per a alguns, si és possible, poder viure amb luxe. En el món dels diners és valoren les capacitats, els títols, les hores de feina fetes, els èxits empresarials i els resultats obtinguts.

            Un altre àmbit de relacions humanes és el món de la família, de les amistats, dels “hobbys”, de les aficions, dels esports, de les vacances, del temps lliure. En aquest segon món els diners són necessaris, però hi ocupen només un lloc secundari. Els diners no tenen un valor per ells mateixos, sinó en tant en quant ens poden ajudar a sentir-nos realitzats i a ser feliços.

            En el món dels diners anam amb drets i deures. Val tant i pag tant. Em toca fer aquestes hores de feina i les faig. Tenc dret a cobrar aquest sou i l’exigesc.

            Però en el món de la família i de les amistats actuam amb uns altres criteris. I Jesús a l’evangeli d’avui, després de criticar les persones que es presenten com a bones persones i ocupen els llocs d’honor, però que viuen a l’esquena dels altres, ens mostra l’exemple d’una pobra viuda que dóna dues monedes i fa el comentari següent: “Vos dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat una part de lo que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot lo que tenia”.

            Aquesta és la lliçó de l’evangeli d’avui:

            Déu valora més les bones intencions i els esforços fets, que no els resultats obtinguts.

            Déu no valora tant la quantitat donada, sinó amb quant amor l’hem donada.

            Hi ha més amor en donar la jugueta que més t’agrada, que en donar la que et sobra.

            I és que la manera de donar val molt més que no la cosa donada. Una mare, per exemple, sap apreciar tot l’amor que hi ha en un ram humil o un dibuix ingenu que li ofereix el fill. I és que allà on hi ha amor, totes les altres coses tenen ben poca importància.

            “Donar fins que em faci mal” és una de les frases més conegudes de la mare Teresa de Calcuta. També és el títol d’una cançó que repeteix a la tornada: “donar fins que em faci mal, donar sense que es vegi, donar sense fer renou, donar tota la vida, com aquella viuda que ho va donar tot amb dues monedes”.