Hi ha persones que esperen la solució dels seus problemes econòmics amb un cop de sort, posant a la loteria, a la primitiva, o a les quinieles. Uns altres, més realistes, lluiten dia a dia amb la seva feina. Els cristians també esperam un món millor, una solució en aquest món de misèria, esperam la Salvació que la nostra fe ens ofereix. I d’això ens en parla avui la Paraula de Déu, de la Salvació que Jesús ens ofereix.
I comencem per reflexionar sobre les paraules que hem llegit a la segona lectura: “Jesucrist es va oferir una sola vegada a ell mateix com a víctima pels pecats… Així, un cop Déu ens ha perdonat els pecats, ja no és necessari que presentem cap ofrena més per obtenir-ne el perdó”. Aquestes paraules pareix que signifiquen que Jesús ja ho ha fet tot. És ver que aquestes paraules signifiquen que la Salvació no ens ve per les pregàries que feim nosaltres, sinó que la Salvació ens ve de Jesús. Ni ens ve de les ofrenes que nosaltres puguem presentar a Déu, perquè l’ofrena que Jesús va fer de si mateix ja té per ella mateixa tot el poder de salvar-nos. Ni ens ve dels sagraments que rebem i ni tan sols del nostre bon comportament. Aquestes paraules signifiquen que la Salvació ens ve de Jesús, de l’ofrena que ell va fer de la seva vida i de la seva mort.
Però comprenguem-ho bé. He dit que la Salvació també ens ve de la vida de Jesús. No ens ve només per la seva mort en creu, sinó que la Salvació ens ve de tota la seva vida, des que va néixer fins que va morir. Comprenguem-ho bé: Jesús no era un àngel baixat del cel, Jesús era una persona humana, com un de tants. Ell hagués volgut fer-se semblant a cada un dels humans. Es va fer jueu entre els jueus, com li hagués agradat fer-se europeu amb els europeus, africà amb els africans i gitano amb els gitanos.
L’ofrena que Jesús va oferir a Déu és tota la seva vida. Va voler compartir totes les nostres coses. Va viure i es va desviure per nosaltres ajudant els pobres, curant malalts, ressuscitant morts, a fi que comprenguéssim de bon de veres, i no solament amb paraules, sinó amb fets, com ens hem de comportar per imitar-lo i poder-nos salvar, i puguem ressuscitar amb ell a la vida definitiva de Déu. Algunes persones del seu temps no el varen acollir bé, el varen calumniar davant les autoritats, el varen jutjar i el condemnaren a mort. Però Déu, que és el qui fa el judici definitiu, el va ressuscitar. I ressuscitant-lo li va donar la raó, va declarar que el camí de la Salvació és viure com Jesús va viure. Jo no crec que només sigui la mort de Jesús damunt la creu la que ens salva. Crec que és tota la seva vida la que ens salva. Però la seva mort en creu, això sí, va ser una prova definitiva del seu amor. No hi ha un amor més gran com el d’aquell que és capaç de donar la seva vida pels seus amics.
Però, encara que diguem que la Salvació no ens ve de les nostres obres, perquè ens ve de la vida i de la mort de Jesús, hauríem d’afegir que Jesús no ens salva si nosaltres no ho volem, si no hi posam el nostre petit granet d’arena. Bé, ¿i quin és aquesta contribució nostra per a poder-nos salvar? La resposta a aquesta pregunta la podem trobar dia a dia llegint i escoltant l’Evangeli. Es tracta de seguir el camí i l’exemple de Jesús. I en el final de la nostra vida serem examinats del camí que haurem fet amb ell: “perquè quan tenia fam em donares menjar, quan estava malalt em vares visitar…”
És Jesús el qui ens ha salvat, perquè nosaltres tots sols no ho haguéssim pogut fer. Jesús va començar per mostrar-nos on és el camí de la Salvació, i ell es va posar a caminar-hi a fi que el mirem, el puguem seguir i caminem al seu costat, però caminem amb els nostres peus, i caminem només si nosaltres volem. Jesús no ens obliga a seguir-lo, ni ens duu a l’esquena com si fóssim nins petits, sinó que s’ofereix a guiar-nos, ens allarga la seva mà, perquè li donem la nostra i anem amb ell. En el final de la nostra vida l’examen serà sobre les passes que haurem donat, o els esforços que haurem fet, en aquest camí de seguiment de Jesús. Serem examinats sobre com haurem imitat a Jesús.
Però no som nosaltres qui ens salvam, és Jesús el qui ens salva, perquè és ell qui ens ha mostrat el camí, un camí que nosaltres tots sols no haguéssim pogut trobar mai. És Jesús el qui ens salva pel fet d’haver-se entregat per nosaltres i convertir-se en l’ofrena definitiva de la Salvació. No necessitam oferir més ofrenes exteriors a nosaltres. Som nosaltres els qui ens hem d’oferir a nosaltres mateixos imitant a Jesús, comportant-nos com ell. Entenguem-ho bé: la salvació no ens ve de les nostres pregàries, ni dels sagraments que rebem. Les pregàries i els sagraments només són com l’aliment que necessitam per seguir caminant, perquè si ens alimentam però després no caminam, encara que ens alimentem bé, aquests aliments no ens faran avançar en el camí de Jesús. Però i si ni tan sols no ens alimentam, ¿com podrem tenir forces per seguir-lo? I aquest és un dels problemes de la nostra societat, que ni tan sols alimentam la nostra fe.