Les paraules, molt sovint, tenen distintes lectures, segons el moment o el lloc o fins i tot segons el to amb què es diuen. No és lo mateix proclamar a Jesús rei, quan l’única imatge que es té d’un rei és la d’una dictadura monàrquica, cruel i dominant, o quan es diu a un nin petit “tu ets el rei de la casa”.
I a Jesús, ¿amb quin to o amb quines connotacions li deim que és rei?
No hi ha cap dubte que una de les paraules més freqüents que els evangelis posen en boca de Jesús és la del Regne de Déu o del Regnat de Déu. “El Regnat de Déu és a prop”, preparau-vos per rebre’l. A la pregària del pare-nostre una de les primeres peticions és que “véngui a nosaltres el vostre Regne”. Les paràboles ens parlen de Regne de Déu... i així seguint. El Regnat de Déu, sense cap dubte, forma part del bessó de l’Evangeli.
Però Jesús, així com es presenta davant la gent, no té cap aparença de rei. Ell forma part del poble senzill.
Però en dues ocasions, quan Jesús, segons la narració dels evangelis, va tenir l’oportunitat de ser proclamat rei per una multitud, (com va ser el cas després de la multiplicació de pans i el dia de la seva entrada a Jerusalem amb rams i palmes), ell no ho va acceptar, i en canvi, davant en Pilats, el governador romà, quan ell hagués pogut optar per callar, com ho havia fet davant n’Herodes, ara li planta cara i li diu que sí, que efectivament ell és rei. I aquesta resposta va ser possiblement la gota que va fer vessar el tassó i que el va dur a ser condemnat a mort. Encara que tot seguit afegís que no era un rei com els d’aquest món i que el seu Regnat consistia a ser testimoni de la veritat. Jesús, proclamant-se rei davant en Pilat, firmava la seva sentència de mort.
Els cristians som seguidors de Jesús. Ho hem de ser mentre vivim, i confiam que també ho serem després de deixar aquest món. Mentre vivim l’hem de seguir així com ell vivia en aquest món, és a dir construint el Regnat de Déu, cercant la concòrdia, la fraternitat, la justícia, la pau... i tots els altres valors que els acompanyen. Quan morirem confiam esser reconeguts com a seguidors de Jesús , ressuscitant com ell i entrant dins el Regnat definitiu de Déu, on Jesús és Rei amb tota la seva glòria.
Mentrestant, tenguem ben present que quan Jesús diu que “la meva reialesa no és cosa d’aquest món” no ens està dient que ell o els seus seguidors no tenguin cap paper en la construcció d’un món millor, en la lluita per la justícia i per la pau. No, no és això, sinó ben a l’inrevés, els cristians estam cridats, com a seguidors que som de Jesús, a contribuir amb totes les nostres forces i possibilitats en la construcció d’una societat millor. Quan Jesús diu que “la meva reialesa no és cosa d’aquest món” ens està dient que la seva manera de regnar es distingeix clarament de les formes de poder de la majoria de les institucions del món: que són de domini, de violència, d’explotació econòmica, de construcció d’armes per a mantenir el poder. El poder de Jesús evidentment prové d’una altra força.
Si el testimoni de la vida de Jesús fos escoltat i seguit, encara que fos inconscientment o si li donàs un altre nom o una altra etiqueta, segurament aquest món nostre no sofriria les desigualtats tan escandaloses que està patint entre rics i pobres, ni sofriria la lacra de les guerres i dels atemptats terroristes que estam patint.
Que Jesús és el rei de l’univers ha de tenir per als cristians el mateix significat que té quan una mare diu al seu fill petit “tu ets el meu rei, tu ets el rei de la casa”. Vol dir que aquell nin és per a ella el número u, que ho és tot per a ella. Per als cristians proclamar que Jesús és el nostre Rei, ha de significar que ell és el nostre punt de referència, que ell és la meta cap a on es dirigeix el sentit més profund de la nostra vida.