Dos escrits: La rellevància social de l'Església i un Comentari sobre el baptismes civils

Publicat a la revista digital “L’Altra Mirada” de desembre de 2015.

La trobareu a www.laltramirada.cat

La rellevància social de l’Església avui

Sebastià Salom Mas, rector de la parròquia de Porreres

La pràctica religiosa ha perdut una gran rellevància social. Està a la vista i no fa falta fer estadístiques ni treure percentatges per veure que en el món occidental la pràctica religiosa està a la baixa. Vull dir la mal anomenada “pràctica religiosa”. Molts de cristians ja no van a missa els diumenges. Això sí, la majoria encara demana un funeral per la mort d’un familiar, però els baptismes i les primeres comunions han davallat notablement i no diguem dels casaments per l’Església. He dit “la mal anomenada pràctica religiosa”, perquè en realitat per als cristians el barem de la “pràctica religiosa” hauria de ser un altre. Hauria de ser sobretot el seguiment de Jesús. Recordem que “cristià” no vol dir creient en Déu, sinó seguidor de Jesús de Natzaret, anomenat el Crist. I Jesús ens va donar un manament nou que és “estimau-vos així com jo vos he estimat”, el seu programa eren les benaventurances (“feliços els pobres...”) i el seu judici final serà sobre les obres de misericòrdia (“perquè quan tenia fam em donares menjar...”). Després, només en segon lloc, s’hauria de considerar el compliment dels deu manaments de la llei de Déu, que Jesús els donava per suposats (“santificar les festes, honrar pare i mare, no matar, no robar...”), i finalment només en tercer lloc s’hauria de computar la pràctica religiosa del compliment dels manaments de l’Església (“rebre els sagraments, anar a missa...”)

La mal anomenada “pràctica religiosa” evidentment ha perdut una gran rellevància social. En canvi el seguiment de Jesús o el compliment dels valors evangèlics ja seria més discutible discernir si és un valor a la baixa o si es manté a uns nivells semblants als temps passats, encara que avui en dia molts dels qui segueixen aquests valors evangèlics d’honradesa, de justícia, de germanor i de solidaritat, etc... no ho facin conscientment en nom de la fe cristiana.

Vull dir que, si deim pèrdua de “rellevància social” a la disminució de l’assistència dels cristians als actes de culte que se celebren habitualment en els temples cristians del món occidental, evidentment haurem d’afirmar que l’Església ha perdut molta rellevància social. Però, si deim pèrdua de “rellevància social” a la pèrdua dels valors evangèlics, ja no és tan segur que la comunitat cristiana, que és l’Església en el seu conjunt, hagi perdut rellevància social en comparació amb èpoques passades.

Ara, això sí, l’Església-institució com a tal, sí que ha perdut molta rellevància social. No tant l’Església en el capdamunt, perquè el papa actual s’està guanyant un gran prestigi internacional. Però la valoració social de la jerarquia que li va al darrere, des de la Cúria del Vaticà passant pels bisbes i els capellans, aquesta sí que ha caigut a cotes molt baixes. Els escrits i els sermons de la jerarquia i dels capellans interessen a molt poca gent. Els temes de les finances del Vaticà, de les acusacions de pedofília i de la doble moral d’alguns eclesiàstics, que alguna premsa es complau tant en ventilar, està ajudant a aquesta caiguda.

Ara bé l’Església continua tenint rellevància social si tenim en compte que el món occidental encara es regeix en gran part pel calendari de les festes cristianes com Nadal, Pasqua, Tots Sants, etc... La vida social continua amb la inèrcia de les festes laborals que ha marcat l’Església durant els segles passats. I també hem de reconèixer que curiosament en el nostre país un valor a la puja són algunes manifestacions de la religiositat popular, com les processons de Setmana Santa, el cant de la Sibil·la, les beneïdes de Sant Antoni, o l’oli de Sant Blai... És a dir, que puja l’interès pel folklore religiós, no perquè sigui religiós, sinó perquè és popular. També és un valor a la puja per a alguns sectors de la població l’interès per la conservació i restauració dels béns de l’Església, sobretot dels edificis més emblemàtics i de les obres d’art, entre altres motius perquè una bona part del poble els considera un patrimoni de la societat i no de l’Església.

La història del cristianisme des del punt de vista de la seva rellevància social es podria dividir en tres grans etapes:

- la primera etapa va ser un temps de clandestinitat, d’irrellevància social, que va durar des dels seus inicis fins a l’any 313 amb l’edicte de Milà quan els cristians varen aconseguir dins l’Imperi romà un estatut de llibertat de culte i de poder ser una religió entre les altres religions. Fins aleshores havia estat un cristianisme minoritari, un grup de contrast que anava a contracorrent de la societat i que era perseguit pels poderosos i menyspreat per la societat dominant.

- la segona etapa és la que s’ha anomenat de cristiandat, que va des de l’any 313 i sobretot des de l’any 381 quan la religió cristiana es va convertir en la religió oficial de l’Imperi romà i va començar a ser una instància de poder, amb pretensions de dirigir i dominar la societat amb connivència amb els poderosos de torn i lluitant per mantenir la seva posició de ser l’única religió vertadera, atribuint-se el dret i el deure d’imposar-se dins tot el món o per les bones o per les males. És l’època que va durar oficialment fins al Concili Vaticà II, i en el nostre país fins al començament de la democràcia. Varen ser desset segles d’una gran rellevància social de l’Església.

- la tercera etapa és de recessió, de pèrdua de poder i pèrdua de rellevància social. Va començar en el segle XV amb el corrent humanista del Renaixement i s’ha anat accentuant fins al dia d’avui.

Acabaré dient que l’Església ha perdut la rellevància social que malauradament havia conquerit pactant amb els poderosos. Per tant, benvinguda sia la pèrdua de rellevància social, si aquest fet ens acosta als valors de l’Evangeli i al seguiment de Jesús de Natzaret.

La rellevància o el prestigi social de l’Església no li hauria de venir pels pactes amb els poderosos, sinó per la coherència, la transparència i la integritat moral, no solament dels seus funcionaris, que són els eclesiàstics, sinó de tots els seus afiliats, que són els cristians en general. El papa Francesc sembla que vol estirar el carro en aquesta direcció. I li resulta difícil.

-------------------------

(Escrit enviat per correu electrònic a la batlessa de Porreres el dissabte dia 21 de novembre, al matí)

He llegit que a la pròxima reunió plenària de l’Ajuntament de Porreres, prevista per a dia 23 de novembre hi ha el quart punt que diu així: “Estudi i aprovació ordenança dels batejos civils”.

No sé si el Consell Parroquial de Porreres estaria d’acord amb aquest comentari, però a mi personalment, i som el rector de la parròquia de Porreres, la idea em sembla no bona, sinó molt bona. Lo que no trob encertat és el nom, encara que l’hagin utilitzat altres ajuntaments. També ells s’han equivocat. Si voleu fer un acte civil substitutiu del baptisme, sigueu més originals i creatius. Ja sé que parlau d’”acte de benvinguda, o d’acollida social, o d’entrega de carta ciutadania”. Això està millor, em sembla fantàstic, però no veig per què heu d’utilitzar una paraula del simbolisme religiós. Crec que les dues paraules “baptisme civil” no poden anar juntes, és com si diguéssim un“cercle quadrat”, i amb aquesta expressió podríeu confondre o enganar a alguna gent poc il·lustrada.

Perquè, ben mirat, també estaria bé preveure una festa civil per a cada cicle vital, i en aquest cas no crec que estigués bé dir: “primera comunió civil”, o “confirmació civil”, sinó “festa d’entrada a l’adolescència”, o “festa d’entrada a la majoria d’edat”, o altres noms més significatius. Seria una cosa semblant a la festa civil que es feia en èpoques passades de “puesta de largo”.

Ara ja tenim la possibilitat del “matrimoni civil”, però la paraula matrimoni no prové del simbolisme cristià i es pot utilitzar amb altres adjectius. I també podríeu proposar unes “exèquies civils” o un “funeral civil”, però en aquests casos també hauríeu de cercar uns altres noms no religiosos, com per exemple: “Acte de comiat i de condol als familiars del difunt”.

Si continuàveu copiant les paraules i els models religiosos, acabaríeu proposant una “Processó civil del Dijous Sant”, o una “Eucaristia civil de Pasqua”.

Crec que organitzant aquestes festes o actes civils alternatius ens faríeu un gran favor als cristians (i que consti que és una opinió meva que no és compartida per molts), perquè així es veuria més clar qui és cristià per convicció i qui ho és només per tradició. Que així els cristians seríem més pocs? Segurament. Però això no ens faria tant de mal, com el mal que ens ha fet haver identificat durant tants d’anys la fe cristiana amb una cultura i una societat determinada.

Sebastià Salom Mas