Poques vegades trobam en un mateix diumenge tres lectures de la Paraula de Déu tan riques de contingut i al mateix temps tan intel·ligibles i breus. Però així i tot necessiten una explicació:
La primera lectura és una de les profecies de l’Antic Testament, anomenat també l’Antiga Aliança, que anuncia que d’una petita alqueria o llogaret de la regió de Judà, que es diu Betlem, ha de sortir “el qui ha de conduir el poble d’Israel”. Israel era el poble de Déu.
L’Evangeli ens presenta que precisament és a la mateixa regió de Judà on hi viu una dona, de nom Elisabet, que espera un fill. Judà és la regió on el poble d’Israel havia depositat l’Arca de l’Aliança, que era un cofre que contenia els principals símbols de la presència de Déu, i que els israelites transportaren durant el seu llarg èxode, quan fugien de l’esclavitud d’Egipte. Quan entraren a la Terra Promesa i no pogueren depositar l’Arca de l’Aliança a la ciutat santa de Jerusalem, perquè estava ocupada per un altre poder estranger, la varen depositar provisionalment en el sud del país, a la regió de Judà. I la tradició situa el lloc on depositaren l’Arca de l’Aliança a un poble anomenat actualment Ain-Karen, que és a on vivia Elisabet.
El símbol era clar per als primers lectors de l’evangeli de Lluc. Elisabet representa la resta d’Israel, el petit grup que seguia fidel a les promeses de l’Antiga Aliança. Elisabet és ella l’Arca de l’Antiga Aliança, perquè és la portadora d’un fill, que encara havia de néixer i que serà Joan Baptista, el darrer profeta de l’Antiga Aliança.
L’altra part del simbol també és clar. Maria ve d’un poble desconegut, sense tradició, del nord del país d’Israel. Ella és l’Arca de la Nova Aliança, perquè és la portadora d’un fill, que serà Jesús, el primer i definitiu profeta de