Poques vegades trobam en un mateix diumenge tres lectures de la Paraula de Déu tan riques de contingut i al mateix temps tan intel·ligibles i breus. Però així i tot necessiten una explicació:

            La primera lectura és una de les profecies de l’Antic Testament, anomenat també l’Antiga Aliança, que anuncia que d’una petita alqueria o llogaret de la regió de Judà, que es diu Betlem, ha de sortir “el qui ha de conduir el poble d’Israel”. Israel era el poble de Déu.

            L’Evangeli ens presenta que precisament és a la mateixa regió de Judà on hi viu una dona, de nom Elisabet, que espera un fill. Judà és la regió on el poble d’Israel havia depositat l’Arca de l’Aliança, que era un cofre que contenia els principals símbols de la presència de Déu, i que els israelites transportaren durant el seu llarg èxode, quan fugien de l’esclavitud d’Egipte. Quan entraren a la Terra Promesa i no pogueren depositar l’Arca de l’Aliança a la ciutat santa de Jerusalem, perquè estava ocupada per un altre poder estranger, la varen depositar provisionalment en el sud del país, a la regió de Judà. I la tradició situa el lloc on depositaren l’Arca de l’Aliança a un poble anomenat actualment Ain-Karen, que és a on vivia Elisabet.

            El símbol era clar per als primers lectors de l’evangeli de Lluc. Elisabet representa la resta d’Israel, el petit grup que seguia fidel a les promeses de l’Antiga Aliança. Elisabet és ella l’Arca de l’Antiga Aliança, perquè és la portadora d’un fill, que encara havia de néixer i que serà Joan Baptista, el darrer profeta de l’Antiga Aliança.

            L’altra part del simbol també és clar. Maria ve d’un poble desconegut, sense tradició, del nord del país d’Israel. Ella és l’Arca de la Nova Aliança, perquè és la portadora d’un fill, que serà Jesús, el primer i definitiu profeta de la Nova Aliança.

            Tant Elisabet com Maria esperen un fill per obra de l’Esperit Sant. Elisabet, perquè havia estat estèril i ja era una dona d’edat avançada, com també era d’edat avançada l’Antiga Aliança que ella representa. Maria també espera un fill, tot i esser encara una donzella jove i verge, jove ella com la Nova Aliança que ella infantarà.

            Elisabet li dóna a Maria el traspàs de poders. Elisabet, una dona major i respectable, de la mateixa família de Maria, reconeix que la seva jove cosina és la mare del seu Senyor, i que no mereixia l’honor d’haver rebut tal visita. El símbol és clar: Ja no hem de ser seguidors de l’Antiga Aliança, sinó de la Nova. És l’entronització oficial de la Nova Aliança, que ens durà Jesús.

            Es podria dir que a l’evangeli de Lluc el passatge de la Visitació de Maria a Elisabet és el passatge més important de la infància de Jesús. Primer es conten les dues anunciacions, la d’Elisabet, que serà la mare del darrer profeta de l’Antiga Aliança, i la de Maria, que serà la mare del primer profeta de la Nova Aliança. Després ve el passatge central, que és la visitació de Maria a Elisabet, que és el traspàs de poders de l’Antiga Aliança a la Nova. I finalment es conten els dos naixements, el de Joan Baptista i el de Jesús.

            I ara ve un altre simbolisme també molt significatiu, i és el que hem llegit a la segona lectura, treta de la carta als cristians hebreus. A l’Antiga Aliança Déu demanava oblacions i sacrificis, i en canvi a la Nova Aliança Déu ja no vol més oblacions ni sacrificis, perquè ens ha dit que “hem estat santificats per l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu”. A vegades hem pogut interpretar que quan diu l’ofrena del cos de Jesucrist es refereix només al sacrifici de la seva mort en creu. Però pens que aquesta és una interpretació incompleta i parcial. Quan diu que Jesús ens ha santificat per l’ofrena del seu cos, ens vol dir per l’ofrena del seu cos humà durant tota la seva vida, viscuda per a compartir-la amb nosaltres i per a donar-nos exemple de com hem de viure i oferir també nosaltres les nostres vides a semblança de la seva.