A les societats modernes occidentals els costums sobre el matrimoni i la família han canviat bastant, perquè antigament i encara ara en moltes cultures el matrimoni no és només un contracte entre dues persones, sinó també, i a vegades sobretot, un conveni, una aliança, entre dues famílies. Així trobam que en el país d’Israel en temps de Jesús es comparava la relació entre Déu i el seu poble com un casament, com una aliança. Ho hem escoltat avui a la primera lectura quan el profeta Isaïes diu: “Així com un jove es casa amb una al·lota, de la mateixa manera Déu es casarà amb el poble d’Israel”.

            I l’Evangeli de Sant Joan tria aquesta comparança de les noces de Canà, per mostrar-nos que Jesús ha vingut a donar compliment a aquella aliança que Déu havia fet des d’antic amb el seu poble. I més encara, a fi que Jesús renovi aquella aliança, i en faci una de nova. Amb Jesús comença la Nova Aliança, el Nou Testament. I l’Evangeli de Sant Joan ens ho explica a través de les noces de Canà. I en canvi als peus de la creu, Després d’haver anat amb ell, d’haver-lo vist i escoltat, és a dir als peus de la creu, només llavors sí que ja podrem entendre quina és la nostra tasca de seguidors seus. “Aquí teniu la meva trajectòria. Aquí teniu la Salvació”.  “Aquí teniu l’home”, havia dit Pilat. I Jesús hi afegeix: “Aquí teniu el vostre fill”, que és la comunitat cristiana, que és l’Església, que s’ha de fer càrrec dels deixebles, i els deixebles s’han de fer càrrec de l’Església. S’assemblen massa aquests dos passatges (el de Maria a le noces de Canà i el de Maria als peus de la creu) per no veure-hi una profunda relació.

            Per aquest motiu l’Evangeli de Sant Joan, després de dir-nos que Jesús havia anat a batiar-se en el Jordà i havia començat a reunir els seus primers deixebles, se’n va a una festa de casament, a fi que ens servesqui d’anunci d’una nova aliança que Jesús conclourà a la creu.

            Recordem que Maria només surt dues vegades dins tot l’Evangeli de Sant Joan, que són a les noces de Canà i als peus de la creu. En el text original grec les dues vegades Jesús no li diu “mare”, sinó que simplement li diu “dona”, “dona…, encara no ha arribat la meva hora”. I als peus de la creu, quan ja li havia arribat la seva hora, li diu: “dona, aquí tens el teu fill”. Hi ha escripturistes que expliquen que tal vegada Maria, que només surt aquestes dues vegades a l’Evangeli, representa en aquests dos passatges el nou poble de Déu, el grup dels seus deixebles, és a dir les comunitats cristianes, que s’anomenaran l’Església. Si en aquestes dues ocasions canviàvem la paraula “dona” per “poble meu” o “amics meus” o “Església” tal vegada entendríem millor el simbolisme de les noces de Canà. “Encara no ha arribat la meva hora” vol dir que a Canà encara no podíem entendre quin és el camí de la Salvació. Primer hem d’haver anat un temps amb Jesús, l’hem d’haver escoltat i hem d’haver vist què fa i com viu. I en canvi als peus de la creu, Després d’haver anat amb ell, d’haver-lo vist i escoltat, és a dir als peus de la creu, només llavors sí que ja podrem entendre quina és la nostra tasca de seguidors seus. “Aquí teniu la meva trajectòria. Aquí teniu la Salvació”.  “Aquí teniu l’home”, havia dit Pilat. I Jesús hi afegeix: “Aquí teniu el vostre fill”, que és la comunitat cristiana, que és l’Església, que s’ha de fer càrrec dels deixebles, i els deixebles s’han de fer càrrec de l’Església. S’assemblen massa aquests dos passatges (el de Maria a le noces de Canà i el de Maria als peus de la creu) per no veure-hi una profunda relació.

            Hi ha un altre simbolisme a les noces de Canà. El vi era la beguda indispensable en un dia de festa. Canviant l’aigua en vi tal vegada ens vol dir que l’Antiga Aliança s’havia aigualida, havia tornat aigua, i Jesús la reconverteix en vi novell i així renova l’Aliança. Hi ha el símbol de les gerres plenes d’aigua. Per què són sis, i no cinc o set? Hi ha autors que també hi veuen un significat. El número “sis” diuen que era un número imperfecte, com era imperfecta o inacabada l’Antiga Aliança de Déu amb el seu poble, que Jesús ve a donar compliment i a completar.

            Que Jesús va anar a unes noces a Canà de Galilea pot ser un fet històric o pot ser només un fet simbòlic. Però la vertadera importància de la Paraula de Déu per als cristians de tots els temps no són tant els detalls dels fets ocorreguts, sinó descobrir els signes que ens ensenyen a reconèixer que Jesús és el nostre guia, que se’ns ofereix a anar davant davant, a fi que el puguem seguir i anem anunciant amb ell la Bona Nova de la Salvació i anem construint ja amb ell a la Terra el Regnat de Déu.