En dos mil anys el món ha donat moltes de voltes. Ni els països són com eren, ni la gent parla les mateixes llengües. El món va evolucionant. Dues passes endavant i una passa endarrere. Dues passes endavant i una passa endarrere. Però mirant en conjunt pens que el món avança cap a millor, encara que de tant en tant ens toqui passar qualque temporada per una de les etapes de la passa endarrere (per exemple una guerra o una crisi).

            ¿Que per què començ així en un dia de Pasqua com avui? La resurrecció de Jesús és com una porta oberta cap al futur, incomprensible, inexplicable, increïble... Però hi va haver unes persones que s’hi jugaren la vida per donar-ne testimoni. Això és indiscutible. Els historiadors podran dir que la resurrecció de Jesús no és un fet històric, però no poden negar que hi va haver unes persones que s’hi jugaren la vida per donar-ne testimoni. Això sí que és indiscutiblement històric: que unes persones s’hi jugaren la vida per donar testimoni de Jesús ressuscitat.

            He dit que el món ha donat moltes de voltes en dos mil anys des d’aquell fet històric fins avui. I el pensament humà, la intel·ligència humana també ha fet molts de progressos. Per a bé o per a mal. Els tenim a la vista: hem inventat moltes de coses per a viure millor, però també hem inventat mètodes nous de destrucció.

            En el camp de la fe cristiana, de la reflexió sobre la nostra fe, també s’han fet molts d’avanços. Però passa que a vegades les persones més avançades en tecnologia, són les més endarrerides en altres aspectes de la seva vida. A vegades trobam cristians estancats, que s’aturaren de créixer amb el catecisme de la seva primera comunió, o s’aturaren de créixer, cristianament parlant, davant una crítica de la religió de quan anaven a l’escola secundària o a l’institut. Hi ha cristians que són com aquelles persones que encara no han renovat la cuina de les seves cases de fa cinquanta o cent anys. Sempre ho han vist així i continuen fent foc en terra amb llenya per cuinar. ¿Encara en queden d’aquests? Jo crec que no. Però curiosament en temes de fe sí que encara existeixen persones que es varen quedar aturades, que la seva fe no va créixer.

            Per esser cristians, és a dir, per esser seguidors de Jesús no podem estar aturats, hem de continuar caminant amb ell i amb la comunitat cristiana. Tal vegada també podria ser que haguéssim pres un camí equivocat. No podem partir d’una idea prèvia sobre Déu, de si existeix o de si no existeix, de si Déu és així o aixà. I continuar després pel camí que prèviament nosaltres ens havíem traçat. I voler que Jesús camini amb nosaltres pel camí que nosaltres hem triat.

            Si hem triat el camí de creure que Déu no existeix, llavors ja no podrem creure que Jesús sigui fill de Déu, perquè és evident que si Déu no existeix tampoc no pot existir un fill seu.

            I si hem triat el camí de creure en el Déu de l’Antic Testament, d’un Déu omnipotent, autoritari i exigent, que ho controla tot, llavors haurem de creure que Déu necessitava la mort del seu Fill Jesús, que ell va enviar a morir en creu, per rescatar-nos, per redimir-nos (i redimir vol dir recomprar), per alliberar-nos de les urpes del dimoni, que tenia la humanitat encadenada.

            Però hi ha altres maneres d’entendre la mort de Jesús. Els testimonis de Jesús Ressuscitat ens transmeteren unes paraules seves que poden ser el punt de partida de la nostra fe. Ell ens va dir que a Déu ningú no l’ha vist mai, i que ell és el camí per poder arribar a conèixer com és Déu. Jesús ens va dir que “qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare”. I no ho va dir a l’enrevés, com sol ser la pel·lícula que nosaltres ens hem muntat. Que primer creim en Déu a la nostra manera, i després imaginam com deu ser el seu fill Jesús, perquè, és evident, un fill s’ha d’assemblar a son pare.

            A mi em sembla que hem equivocat la ruta. No és imaginant a Déu com podrem arribar a conèixer com era Jesús. Sinó que és coneixent a Jesús com podrem arribar a conèixer com és Déu. A son Pare ningú no l'ha vist mai. Per tant, és mirant el fill com podrem reconèixer qui és i com és son pare.

            No sé si vos heu fixat que el primer testimoni de Jesús ressuscitat, les primeres paraules dels apòstols varen ser: “A Jesús de Natzaret, el crucificat, Déu l’ha ressuscitat”. Pareix que abans de creure que Jesús era Déu, abans de creure que Jesús va ressuscitar pel seu propi poder, els seus deixebles varen començar per constatar que Jesús, aquell home que s’auto-anomenava a ell mateix “el fill de l’home” va ser rehabilitat per Déu, que Déu li va donar la raó, que Déu es va identificar amb ell, el va declarar fill seu, el va retornar a la vida, li va donar la vida eterna de Fill seu.

            I per la resurrecció de Jesús creim que tots estam cridats, estam convidats a ressuscitar amb ell, amb el ben entès que ressuscitarem amb ell si prèviament haurem fet camí amb ell.