La Campanya contra la Fam

La setmana passada el Banc d’Aliments de la Comunitat Autònoma (o del Consell Insular, no sé de qui depèn) va regalar a la Residència Social de Porreres una gran quantitat d’aliments (sobretot paquets de llegums i litres de llet). De la llet n’hi havia una partida a punt de caducar. Els responsables de la Residència, davant la impossibilitat de consumir tots els aliments rebuts abans de la seva caducitat, han fet un repartiment a diferents associacions de Càritas per a distribuir-ho entre els més pobres.

Aquest fet m’ha duit a la reflexió següent: ¿Quants d’aliments sense vendre deuen caducar en els supermercats? ¿Què es fa amb ells?

Amb les facilitats que hi ha avui en dia amb els transports aeris, ¿no es podrien enviar als països pobres aquests aliments i repartir-los per via ràpida abans de la seva data de caducitat?

Els organismes que recullen diners per a fer projectes contra la fam del món, com per exemple Mans Unides amb la seva campanya d’enguany de “Planta-li cara a la fam: sembra”, ¿han pensat alguna vegada que una de les seves accions podria ser la d’evitar que es tudin tots els sobrants del Banc d’aliments i dels supermercats abans de la seva caducitat, per a distribuir-los entre els més pobres de la Terra?

Ja sé que no és aquesta la solució definitiva. Ja sé que la solució no és la de donar-los el peix ja cuinat, sinó la de donar-los la canya de pescar. Ja ho sé. Ja sé que la solució és la d’ensenyar-los a produir amb els seus propis braços els recursos per a la seva subsistència. Tot això és molt necessari i està molt bé. I sé que ho fan. Però, per favor, no tirem les nostres sobres, mentre n’hi ha tants que encara s’estan morint de fam.

---------------------------

La veritat és simfònica

“Simfonia vol dir consonància, harmonia. A la simfonia diferents melodies s’interpreten i s’interpenetren. El baix no es pot confondre amb el flautí, ni el violí amb el fagot”. Així comença el pròleg d’un petit gran llibre d’un conegut teòleg sobre el pluralisme cristià.

És evident que tots els instruments han d’estar ben afinats, que han d’interpretar la mateixa obra i que s’han de deixar guiar per un mateix director. Però seria d’una gran incultura musical demanar que tots els instruments fessin el mateix so i tocassin a l’uníson les mateixes notes.

Cada any des del 18 al 25 de gener celebram la Setmana per la Unitat Cristiana, i la lectura de la carta de Sant Pau ens ajuda a fer-hi una reflexió i una pregària: “Vos deman que aneu d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres”.

Segurament tots acceptam frases com aquestes: “Unitat no vol dir uniformitat” i “unitat en les coses essencials i diversitat en les accidentals”, però en canvi no ens posam d’acord a l’hora de marcar una línia divisòria entre la unitat i la uniformitat, entre les coses essencials i les accidentals.

Mestrestant, si encara no som capaços de superar totes les divisions, reforcem almanco els punts que ens uneixen, en lloc de ressaltar les diferències que ens separen. Solament així podrà fer-se realitat l’anunci del profeta: “El poble que avançava a les fosques ha vist una gran llum”. Perquè avui la Paraula de Déu ens presenta una gran llum indiscutible: El director de la gran simfonia cristiana no és “ni Pau, ni Apol·ló, ni Quefes, sinó Jesús el Crist”. La partitura no pot ser altra que la de “predicar la Bona Nova del Regne, curant entre la gent tota malaltia”. El ritme o el compàs que hem de seguir és el d’”anunciar l’Evangeli abans de batiar, i anunciar-lo sense gras eloqüències per a no desvirtuar-lo”.

I no oblidem que no podem començar la casa per les teulades, perquè, si demanam la unió de les Esglésies cristianes, hem de començar per fer possible la unió a ca nostra, en el nostre carrer, en el nostre poble i a la nostra comunitat cristiana. Que així sia.

(Publicat en el Full Dominical de dia 25 de gener de 1987, a la secció

“Dos mots d’homilia” amb motiu de la Setmana per la Unitat dels cristians)