Homilia en el diumenge de Rams (14-04-2019)

(Reproducció d’un article publicat al Setmanari Dijous dia 12-04-1984)

Entre dos mons – Rei i Reu

Cada època té els seus personatges importants, siguin líders polítics, artistes, literats o esportistes. El pas del temps, que és més exigent, els porga després per uns sedassos més prims i en fa una triadella.

El procés històric dels líders és molt desigual. Uns passen desapercebuts mentre viuen i els seus mèrits no són reconeguts fins després de la mort. N’hi ha que triomfen en vida, moren en el zenit de la glòria i són oblidats després. Altres, després d’haver tastat la mel de l’èxit, han de beure la fel del fracàs.

I d’entre tots els líders coneguts, cap ha tingut una caiguda tan fulminant com la d’aquell que pocs dies després d’escoltar el clam d’entusiasme de “Visca el nostre Rei” va haver de sentir uns dies després els crits de condemna de “Crucifica’l, que s’ho mereix”. Va ser un líder desconcertant. Va voler unir dues coses impossibles: la d’esser rei per aclamació popular i reu de mort també per sentència del poble. Fixem-nos que només va acceptar el títol de rei precisament quan no li’n quedava cap aparença i quan, acceptant-lo, sabia que firmava definitivament la seva sentència de mort. Així ho deia la inscripció de la creu: INRI (Jesús de Natzaret Rei dels jueus).

D’aquesta manera tan paradoxal s’unia el cel amb la terra, es rompia la línia divisòria entre els bons i els dolents. Déu acceptava ser reu de mort per tal que l’home comprengués que és rei de vida.

L’eufòria del Diumenge de Rams (tesi) s’entroncava amb el fracàs del Divendres Sant (antítesi) i una amb l’altra engendraven la nova vida de Pasqua (síntesi).