Homilia en la festa de la Santíssima Trinitat 16-06-19

            Record que, quan estudiàvem Teologia en el Seminari, una de les assignatures més difícils era el tractat sobre la Santíssima Trinitat, perquè intentava explicar en termes filosòfics el misteri de Déu: un sol Déu en tres persones.

            I sé que hi ha capellans que diuen que els costa molt preparar l’homilia d’aquest dia, perquè no els resulta fàcil explicar el misteri de la Santíssima Trinitat.

            En canvi a mi, no sé si és per la meva experiència a un país del Tercer Món, resulta que és una de les homilies que més m’agrada fer. M’agrada explicar amb paraules entenedores com entenc jo aquest misteri de Déu.

1ª reflexió: Que Déu es Trinitat, a mi em dóna a entendre que Déu no és un personatge solitari, sinó que Déu és relació, és comunicació, que Déu és família. I Déu va crear l’home a la seva imatge. No hem estat creats per viure en soledat, ni per relacionar-nos amb Déu com amb un telèfon particular, cadascú pel seu compte. Déu és família. I Déu vol esser part de la nostra família i vol que nosaltres siguem part de la seva.

2ª reflexió: Déu és pare. No és un pare masculí o una mare femenina. Les llengües europees no tenen una paraula adequada, desfiguren la paternitat de Déu. La llengua africana, que vaig aprendre en els meus anys de missioner, no divideix les paraules en masculines i femenines. Déu és un pare-mare. El millor pare o la millor mare que puguem imaginar. No ens malcria ni ens avicia donant-nos-ho tot fet. Però tampoc no ens ha deixat tots sols. Déu ens estima i s’ha fiat de nosaltres, ha deixat el món en les nostres mans. I s’alegra amb nosaltres quan feim les coses bé i plora amb nosaltres quan ens surten malament. Com el pare de la paràbola del fill pròdig.

3ª reflexió: Déu és el millor dels amics, està fet de la nostra mateixa pasta. Va viure dins un món pobre i hostil, amb dificultats polítiques i religioses: Va ser mal comprès i maltractat pels seus coetanis i per les autoritats. I va ser condemnat a mort. Però Déu, el seu pare, que també és el nostre pare, el va ressuscitar, el va rehabilitar, el va seure a la seva dreta, i això vol dir que li va donar la raó, i que ens l’ha posat com a model, perquè l’escoltem, ens comportem com ell i construïguem amb ell el Regnat de Déu a la Terra.

4ª reflexió: Déu no és només un pare, a qui hem de respectar. Déu no és només un amic en qui podem confiar i a qui hem de seguir. Déu és molt més que un pare i un amic. Déu no està a l’exterior de nosaltres, està dins nosaltres, és part de nosaltres mateixos. El seu esperit batega dins el nostre cor, ens parla contínuament. Només hem de saber estar atents a la seva veu, i destriar-la d’entremig de les moltes altres veus que ens vénen de fora. L’Esperit no farà la feina que nosaltres no volem fer, per molt que l’hi demanem. L’Esperit no pot posar la pau en el món, si nosaltres fabricam armes i organitzam guerres. L’Esperit no donarà menjar als qui passen fam, si nosaltres distribuïm malament i tudam les riqueses i els recursos de la Terra. A vegades em fa l’efecte que insultam l’Esperit, quan li demanam que arregli les coses que nosaltres hem espenyat o que no volem compondre. L’Esperit no fa la feina per nosaltres, però ens dóna els seus dons. ¿Recordau els set dons de l’Esperit que estudiàvem en el catecisme? Saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu. Són ajudes, perquè nosaltres construïguem un món millor, el Regnat de Déu ja aquí a la Terra

            No podem entendre com és Déu, però creim que Déu és Pare, Fill i Esperit.