Homilia en el dia del Corpus (23 juny 2019)

La nostra vida i la nostra societat estan plenes de símbols. Els països tenen una bandera amb uns colors determinats, els equips de futbol també, un llaç groc a la solapa té un significat... Les religions també tenen uns símbols... per exemple una creu és un símbol dels cristians.

La festa que celebram avui també és un símbol. Un símbol que va triar Jesús. Jesús no va triar la creu com a símbol dels seus seguidors. Varen ser els seus seguidors els qui molts d’anys després adoptaren el símbol de la creu. Les primeres representacions del cristians que es conserven amb pintures o escultures dels primers segles del cristianisme no eren la creu, sinó el bon pastor, o un pa i el peix, o una taula amb un pa i una copa.

El pa i el vi que Jesús va deixar als seus deixebles com a memorial seu són un símbol, són molt més que un símbol, són un resum de tota la seva vida. A les lectures que acabam d’escoltar hem vist alguns aspectes d’aquest símbol.

Sant Pau, a la seva carta als corintis, ens ha recordat el sopar que Jesús va celebrar amb els seus deixebles la nit abans de la seva passió i la seva mort. I els va dir que aquell pa era el seu cos que en vida ja s’havia fet trossos per ells i que s’acabaria de fer trossos amb la seva mort imminent. I aquella copa de vi era la seva sang que s’havia vessat ja per ells i que s’acabaria de vessar amb la seva mort. I els va dir que amb aquella sang se segellava una nova Aliança.

Què volia dir, dient una nova Aliança? La primera lectura que hem escoltat avui ens ha donat una resposta. El poble d’Israel havia segellat una Aliança amb Déu, i els sacerdots de l’antiga Aliança oferien sacrificis a Déu en nom del poble, immolant damunt l’altar del temple l’anyell de Pasqua i altres víctimes i ofrenes. Jesús és el sacerdot d’una Nova Aliança, l’únic sacerdot d’aquesta Nova Aliança, que s’ha oferit ell mateix una vegada per sempre amb la seva vida i amb la seva mort, com el definitiu Anyell de Déu. Jesús no pertanyia a la casta sacerdotal del poble d’Israel, Jesús no era de la família de Leví. Jesús pertanyia a l’ampla família humana, com Melquisedec, que era un sacerdot de procedència desconeguda del temps d’Abraham que oferia pa i vi al Déu Altíssim. Amb aquesta referència que el llibre del Génesi fa de Melquisedec, considerada pels primers cristians com una profecia, se simbolitza que Jesús reinstaurava el sacerdoci de Melquisedec, és a dir el sacerdoci de tot el poble de Déu, de tots els cristians, i que no continuava el sacerdoci de la casta sacerdotal del poble d’Israel.

I a la lectura de l’evangeli hem escoltat una multiplicació de pans i peixos que va fer Jesús. Però abans havia dit als seus deixebles: “Donau-los menjar vosaltres mateixos”. Els va demanar que primer posassin damunt la taula tot quant tenien ells, que només eren cinc pans i dos peixos. I després, solament després, Jesús hi va afegir la resta, a fi que tots els presents en poguessin menjar. I al final encara en sobraren dotze coves. ¿Enteneu el significat? Si els deixebles eren dotze, devia voler significar que els deixava un cove per a cada un d’ells, perquè anassin repartint per tot el món el pa sobrant. Nosaltres, els seguidors de Jesús, tots els cristians, som els enviats a repartir aquest pa sobrant d’aquells dotze coves.

I el pa sobrant d’aquells coves és l’aliment material que ens està sobrant a nosaltres i que no sabem compartir amb els qui no en tenen de suficient. I el pa sobrant és també el Pa de la Paraula de Déu, el Pa de l’exemple de vida de Jesús, i el Pa de l’Eucaristia, que Jesús ens va manar que repartíssim.