Homilia en el diumenge 13 (any C) 30 de juny 2019

Il·lustració: Sr. Josep Lluís Martínez i Picañol (Picanyol)

            Sempre solem tenir o trobar motius (o excuses) per no fer una determinada cosa. Una excusa sol esser un motiu fals o no suficientment justificat.

            Per exemple quan qualcú diu: “No tenc temps d’anar a veure mon pare a l’hospital o a la residència”, i passa un mes o un any sense anar-l a veure, no tenir temps per anar a veure son pare ¿és un motiu o és una excusa?

            Per exemple quan qualcú diu: “No puc assistir a la reunió de pares de l’escola”, i no va a cap reunió durant tot el curs, no tenir temps per anar a una reunió de pares ¿és un motiu o és una excusa?

            I així seguint, podríem fer una llista llarga de preguntes sobre la nostra vida de cada dia. Tots tenim una escala de valors, unes preferències. Feim les coses que consideram que són més importants, i deixam sense fer les coses que consideram que no són tan importants.

            I avui la nostra pregunta ha de ser: ¿és important per a nosaltres esser cristians? Esser cristians és esser seguidors o amics de Jesús. I Jesús avui a l’evangeli ens ha dit que els qui vulguin esser del seu grup d’amics, han d’estar disposats a seguir-lo. Esser cristians no consisteix a haver nascut a un país cristià o a dins una família cristiana. Esser cristià és estar disposat a seguir Jesús, a anar amb ell.

            Sant Pau a la segona lectura ens ha dit que “Crist ens ha alliberat de l’esclavitud i vol que siguem lliures”. I afegeix: “Mirau només de no convertir la llibertat en un pretext (i pretext vol dir excusa) per a fer el vostre propi gust. Si vos estimau, posau-vos al servici els uns dels altres. Perquè la Llei es troba tota ella en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix”.

            I Jesús, a l’Evangeli d’avui, a mi, la veritat, em desconcerta quan a aquell que li demana poder ser deixeble seu, no li deixa anar primer a servir els seus pares ja majors, fins que siguin morts, i ni tan sols el deixa anar primer a despedir-se d’ells. “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu”. És molt fort això. Jesús és molt exigent amb els seus deixebles. I que quedi clar que deixebles no ho són només els capellans o les monges, deixebles de Jesús ho som tots els cristians des del dia que vàrem rebre el baptisme.

            ¿Com podem aplicar aquestes paraules de Jesús a la nostra vida? Jo només diré una cosa: Jesús no vol excuses, només accepta motius justificats. I sovint darrere els nostres suposats motius justificats per no escoltar o no seguir els consells de Jesús. només hi ha excuses, perquè sempre tenim temps per fer les coses que consideram que són més necessàries o les coses que ens venen de gust fer. I si no, repassem les nostres agendes. ¿Per a nosaltres és necessari o és important esser cristians?

            Esser cristians és esser amics de Jesús. Jesús no ens demana coses impossibles, ni coses difícils. Ell és el nostre amic. I espera que nosaltres acceptem la seva amistat. Es tracta d’escoltar-lo, de seguir el seu exemple, de reunir-nos amb ell i amb els altres amics seus, d’anar amb ell, d’anar construint amb ell i amb els seus amics un món millor. Això es esser cristians, ni més ni pus. ¿Som de veritat cristians?