Homilia en el diumenge 15 (any C) 14-07-19
Tots estarem d’acord que una cosa és la teoria i una altra és la pràctica. Per a poder exercir una professió i tenir un reconeixement públic es necessiten uns requisits, com són: uns estudis fets, uns diplomes, un currículum... Però tan important o més que els estudis fets, són les altres qualitats que ha de tenir la persona i amb què ha d’exercir la seva professió.
L’Evangeli d’avui ens ha posat un exemple. El mestre de la llei va passar molt bé l’examen de teoria. Però Jesús li va contestar: “Has respost bé: fes-ho així i viuràs”. És a dir: posa en pràctica la teoria que saps.
La resposta teòrica que els cristians hem de posar en pràctica és: “Estima el Senyor, el teu Déu amb tot el teu cor i amb totes les teves forces... i estima els altres com t’estimes a tu mateix”. “Estimar els altres com a nosaltres mateixos”... aquí hi ha els problemes, perquè a vegades confonem les coses. La paraula “estimar” i la paraula “amic” tenen molts de significats i molts de graus d’intensitat.
Quan un veu que hi ha germans (o matrimonis) que estan barallats, o que no se saluden, hauríem de saber distingir entre l’estimació i l’amistat. Jo puc estimar una persona i en canvi no puc o no vull esser amic seu. Jo el puc apreciar, el puc perdonar per una malifeta que em va fer, però no el puc considerar un amic meu, no el puc convidar a dinar plegats, ni podria acceptar la seva invitació. Les nostres diferències són massa grans. Però això no lleva que en el fons del meu cor, jo el perdoni, jo l’estimi, jo desitgi que les coses li vagin bé. Però cadascú a ca seva estarem millor tots dos.
Però l’evangeli d’avui va una mica més enllà. La paràbola no demana que aquell sacerdot jueu que passa de llarg davant un home malferit es faci amic d’aquell pobre home. No li demana tant. No li demana que es facin amics, senzillament li demana que l’estimi un poquet, que es compateixi d’ell i el socorri.
I Jesús va respondre: “Actua, tu, de la mateixa manera”. Si volem ser cristians, seguidors de Jesús, actuem de la mateixa manera.
A l’Antic Testament el primer manament que tenien els jueus era el d’estimar els amics, d’estimar el seu poble, i per tant podien odiar els enemics. Però ja a l’Antic Testament es comença a formular un grau superior d’estimació que és el “estimar els altres com a tu mateix”. En temps del Bon Jesús el tema era ¿i qui són aquests altres? Jesús ha contestat: els altres són tots, els amics i els enemics, els de prop i els de lluny.
I Jesús encara ens mostra un tercer grau més gran d’estimació: no solament hem d’estimar els amics, no solament hem d’estimar tots els altres així com ens estimam a nosaltres mateixos, sinó que els hem d’estimar amb el mateix amor amb què ell, Jesús, ens ha estimat, és a dir, que hem d’estimar els altres, més i tot que a nosaltres mateixos, perquè Jesús va ser capaç de morir per nosaltres, perquè nosaltres tenguem vida per sempre.
Esser cristians no és una meta a on ja hem arribat. La meta és estimar-nos així com Jesús ens ha estimat, i això no som capaços de fer-ho. Els cristians només hem arribat al camí, i en el camí que anem fent amb Jesús ens queden encara moltes passes per donar, abans de poder arribar amb ell a la meta.