Homilia en el diumenge 17 (any C) 28-07-19  

            Referent al sentit religiós de la vida, la humanitat es podria dividir en dos grans grups: Per una part els qui creuen en Déu, siguin de la religió que siguin, i per altra part els qui no creuen en Déu o que viuen com si Déu no existís.

            I entre els qui creuen en Déu, el Bon Jesús es va trobar en el seu temps amb dos grups ben diferenciats, que pens que més o manco són els mateixos grups que hi ha a la nostra societat actual.

            Jesús es va trobar, tant en el seu temps com avui en dia, amb persones que creuen que sí, que Déu existeix, però que pensen que Déu no es preocupa per ells. Pensen que Déu ens deixa viure la nostra vida amb llibertat. I que, en cas de necessitat, quan l’hem de menester perquè tenim un problema, podem acudir a ell perquè ens doni la seva ajuda. Era la manera de pensar dels anomenats en temps del Bon Jesús els “pagans”.

            Uns altres creien en temps de Jesús, i creuen avui en dia, que Déu ens està vigilant sempre, com un empresari que vigila contínuament els seus obrers, a veure si compleixen o no la seva feina. I creuen que, si no compleixen tots i cada un dels detalls de la seva voluntat, Déu els pot castigar o en aquesta vida o a l’altra. Era la manera de pensar dels “jueus”.

            Entre aquests dos mons se situa Jesús: entre els pagans i els jueus. I ens mostra com Déu no viu lluny de nosaltres, ni despreocupat de nosaltres, com pensaven els pagans. Però tampoc no el duim sempre a darrere amb la llendera a la mà, disposat a castigar-nos per cada cosa que feim malament, com s’ho pensaven els jueus.

            I Jesús ens explica, amb paraules i amb l’exemple de la seva vida, que Déu és com un pare i una mare que ens estima. Ens estima de bon de veres, encara que no sempre ens estimi així com nosaltres voldríem esser estimats.

            Sempre es preocupa per nosaltres, tant si resam com si no resam, tant si parlam amb ell com si no li parlam, tant si l’escoltam com si no l’escoltam. Ell està devora nosaltres sempre. I li agrada, això sí, que ens donem compte que està al nostre costat per ajudar-nos. I li agrada que l’escoltem, que escoltem el seu fill Jesús, que ell ens va enviar per estar amb nosaltres. I li agrada que li parlem i li contem les coses que ens passen.

            Però Déu no sempre ens estima de la manera com nosaltres voldríem esser estimats, sinó de la manera com ell sap que més ens convé. No ens dóna tot quant li demanam, perquè ell sap, més que nosaltres mateixos, quines coses són les que de bon de veres necessitam.

            Jesús no volia ensenyar als seus deixebles una fórmula perquè l’anassin repetint de memòria, com més vegades millor. La pregària del “pare nostre” no és una fórmula, és una mostra de les coses que hem d’aprendre a demanar a Déu: que es faci la seva voluntat, que el seu nom sigui conegut, que sapiguem construir un món millor, que seria el seu regnat a la terra. I que aprenguem a demanar coses que ens impliquin a nosaltres: com per exemple, que facem arribar el pa de cada dia als qui no en tenen, i també que, si volem esser perdonats per Déu, comencem també nosaltres per perdonar els qui ens hagin ofès.

            En definitiva, Déu és un pare i una mare que ens estima, però ens estima a tots, perquè tots som fills seus, germans amb Jesús.