Homilia diumenge 19 C (11 d’agost de 2019)

Ho hem escoltat a la segona lectura: “La fe és el fonament de la nostra esperança”. La fe és la que va moure Abraham a obeir Déu quan es va sentir cridat per ell i se’n va anar al país del qual n’havia de prendre possessió, i hi va anar sense saber ben bé a on anava.

Però, fixau-vos que la fe no va moure Abraham a esperar que Déu el transportàs com dins un núvol i el dugués a la seva esquena fins en arribar a aquell país, on Déu l’havia enviat. La fe no va moure Abraham a pensar que, ja que Déu m’ha enviat a un país que no conec, jo l’esperaré, que m’hi dugui ell, ja que és ell el qui em comanda i m’envia, i l’esperaré tranquil·lament, perquè hauria de ser ell el qui m’hi faci arribar.

No, la fe no va moure Abraham a esperar sense fer res, sinó que el va moure a posar-se en camí, un camí llarg i difícil, sense ni tan sols saber ben bé a on anava.

La fe dels cristians, a més, tal com ho hem escoltat a la lectura de l’Evangeli no té res a veure amb la por. “No tingueu por, fills meus”. Jesús ens ho ha dit. Ho hem sentit. Un infant no té por dels pares, perquè els coneix i sap que l’estimen, però pot tenir por dels qui no coneix. Nosaltres no hem de tenir por de Déu, la por l’hauríem de tenir de nosaltres mateixos, per la nostra caparrudesa o la nostra peresa.

Els cristians som com els qui estan en camí. A vegades el camí no és agradable perquè podem trobar-nos amb dificultats: o fam, o cansament... Hi ha persones que, quan volen emprendre un camí llarg, se cerquen qualcú que els acompanyi, perquè no saben quines dificultats es poden trobar a uns països que no coneixen.

Els qui ens acompanyen en aquest camí de Jesús són els altres cristians, és la comunitat cristiana. Però, encara que anem amb ells, cadascú necessita caminar pel seu compte. No podem aturar-nos a seure en el camí, fent auto-stop esperant que qui sap si passarà un cotxe que ens hi durà. Perquè els qui es limiten a esperar qualcú que els hi dugui, és provable que sempre es trobin allà mateix.

A l’Evangeli hem escoltat com el Senyor ens aconsella i diu: “Cenyiu-vos bé la cintura i duis sempre els llums encesos”. Aquests llums de què Jesús ens parla és l’amor de Déu que hi ha dins nosaltres i que hem de donar a conèixer al nostre entorn amb la nostra manera de viure i d’ajudar els altres. Aquestes són les passes que hauríem de donar en el camí que ens acompanya a la casa del nostre Pare del cel. Ell, a fi que hi arribem, ens ha enviat el seu fill Jesús, el Crist, perquè ens mostri el camí que hi du. És ell el camí que, si el seguim, no ens podrem perdre mai. Ell mateix ho va dir: “Jo som el camí, ningú arriba al Pare si no hi va a través d’ell”.

Estiguem sempre, per tant, amb els ulls ben oberts, a fi que el dia que Jesús vendrà a cercar-nos ens trobi que estam caminant pel camí que ens ha mostrat, que és el camí de l’estimació, de la pau i de la justícia. Si ens trobam en aquest camí és des d’on podrem rebre la Paraula de Déu que ens ajudi a mantenir-nos-hi, i podrem rebre l’aliment dels sagraments que ens donin la força necessària, i podrem seguir caminant sense equivocar-nos de camí, i si ens hem equivocat podrem tornar enrere i recuperar el camí perdut. I així Jesús, el dia que ens vengui a cercar, si ens troba en el camí, ens podrà recollir i ens farà arribar i entrar a la casa del Pare.