Diumenge 24 Cicle C 15-09-2019                                           

Èxode 32, 7-11. 13-14 El Senyor es desdigué del mal que havia amenaçat de fer al seu poble

Salm 50 Aniré a trobar el meu pare i li diré: pare, he pecat

1 Timoteu 1, 12-17 Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors

Lluc 15, 1-32 Al cel hi haurà alegria per un sol pecador convertit

         Les lectures d’avui ens volen ajudar a re-descobrir la sorprenent novetat de l’ Evangeli. Una novetat que fàcilment ens passa desapercebuda.

         Per copsar la profunditat de l’ensenyament de les tres paràboles que hem escoltat, ens anirà bé tenir clar el context. Jesús s’adreça a tots. Uns l’escolten amb gust: són els publicans i els pecadors. Altres -els escribes i els fariseus- s’escandalitzen, i desqualifiquen Jesús. Perquè quedi clara la proximitat de Jesús amb els pecadors, se dirigeix a tots els que l’escolten i ho fa amb aquestes paràboles que posen de manifest la veritable imatge de Déu. “Si Déu és així, no vos vengui de nou que jo actuï com actuo”, ve a dir Jesús. Al cap i a la fi Jesús “és el rostre visible del Déu invisible” (Col 1,15). Per aquí va la novetat de l’Evangeli.

          Les tres paràboles són distintes però tenen una cosa en comú: en totes tres hi ha una pèrdua. Es perd una ovella; es perd una perla; es perden unes persones. Les paràboles contenen un crescendo que culmina en la pèrdua del fill petit i del fill gran. Tots sabem què vol dir esser un perdut. Es tracta d’algú que ja no té remei. No podia quedar més clara l’afirmació de Jesús: el fill de l’home ha vengut a cercar els que estaven perduts (Lluc 19, 10).

         En les tres paràboles hi ha una pèrdua, però sobre tot el que hi ha una exagerada mobilització de recerca fins a la trobada. Una recerca que supera en molt el que és raonable. En la recerca hi ha una veritable desmesura. I una reacció exagerada en la troballa. Si es veu en el pastor i en la dona, encara es  fa més evident en el pare  que surt de casa, se li gira el ventre, corre, abraça. I si és exagerada la recerca ho és més l’actuació després de la trobada: reunió de veïnats, felicitació de les veïnades, organització d’un banquet. Tot és excés i desmesura. És la lògica de Déu que va més enllà del raonable.

         La paràbola que culmina l’ensenyament de Jesús no s’hauria d’anomenar del fill pròdig. El vertader protagonista és el Pare. I el missatge central es refereix a l’amor immens de Déu: la seva misericòrdia infinita. En el centre de la paràbola hi ha l’afirmació: “se li varen remoure les entranyes” (v.20). Jesús ens vol revelar la veritable imatge de Déu, el seu amor entranyable; la seva tendresa i misericòrdia.

         La paràbola acaba deixant obert el final. Qui tengui orelles, que ho sentí. Cadascú de nosaltres té  la porta oberta per adherir-se o no a l’ensenyament de Jesús sobre Déu. A nosaltres ens toca tancar la història. Quina és per a mi la veritable imatge de Déu?