Diumenge 26 C 30-09-19

Amós 6, 1a.4-7 Els vividors seran els primers en les files dels deportats.

1 Timoteu 6, 11-16. Guarda el manament rebut, fins que es manifestarà el Senyor.

Salm 145. Alaba el Senyor ànima meva.

Lluc 16, 19-31. Et van tocar béns de tota casta i a Llàtzer mals, però ara ell ha trobat consol, i tu sofriments.

          Les paràboles parlen de nosaltres. Avui la paràbola que hem escoltat parla d’una vida segons el do de Déu i, en contrast, parla d’una vida que es perd.

          La vida segons Déu la protagonitza un pobre que es diu Llàtzer, que vol dir “Déu salva”. El qui viu segons el Regne  acaba –pura gràcia de Déu- en  el si d’Abraham. El qui es perd, en canvi, ha viscut tancat en si mateix i insensible al que passava al seu voltant i acaba en el sepulcre.

          Tot contrasta en aquesta paràbola. Per a Déu, el que solem anomenar riquesa, realment és pobresa. El que en el món es sol declarar valuós, als seus ulls és miserable. La paràbola avisa: atenció als poders que poden condemnar una persona.

          El ric anònim ha triat viure tancat. Tot hagués estat diferent si hagués percebut que a la vora tenia Llàtzer. En aquest tancament hi ressona l’advertiment de Jesús: “Ai de vosaltres que anau farts…”  (Lluc 624.25).

          Tenir els ulls oberts i restar atents a les necessitats dels que tenim a la vora i toquen a la porta, anticipa el Regne de Déu. Anticipa el final. Ignorar-los, també ho anticipa. On s’acull, s’anticipa el Regne.

          Hem començat afirmant que la paràbola parla de nosaltres. Un cop hem descobert com Llàtzer va rebre la gràcia de Déu sense mesura, no hi és de més que acabem amb una pregunta:  "Qui som jo ?  Quines són les meves riqueses ? Com és la meva vida ? I com serà el meu destí?".

(Inspirat en una homilía de J. Manuel Vidriales, Revista Homilética, 2019 / 5, pp.524-525)