I
Jesús fa camí cap a Jerusalem. Un camí marcat per la seva missió: curar, integrar, alliberar.
Deu malalts de lepra es dirigeixen a Jesús: Jesús, mestre, apiadau-vos de nosaltres.
Jesús, coneixedor de les disposicions jueves, els envia als sacerdots. I pel camí són curats.
Dues coses són decisives en aquesta situació i a Jesús no li passen per alt: només un estranger –un samarità- se’n recorda de donar les gràcies i alabar Déu per la curació. I el més decisiu: la curació és el fruit de la fe. Aixeca’t i ves-te’n. La teva fe t’ha Salvat.
• El que salva és la fe. El que salva és posar Déu en el centre. I des d’aquesta centralitat de Déu, descobrir l’agraïment.

II
La curació dels leprosos és una acció de Jesús que assenyala on és el Regne de Déu: anuncia que ha arribat la salut definitiva del Regne.
La curació és una expressió de l'alliberament del poder destructiu del mal.
On hi havia essers impurs, maleïts, exclosos, Jesús hi posa comunió, inclusió, integració. S’ha acabat el temps de la maledicció. Ha aparegut el temps de la gràcia. Eren tinguts com morts (paralítics, cecs, leprosos), però ara, per l'acció de Jesús, flueix en ells la vida.
• Els leprosos, destinataris del Regne.

III
Jesús, ulls oberts, coneix el sofriment humà i sap veure el que hi ha d’amagat i admirable en les persones.
Dues propostes per al camí
Una: tenir cura de la fragilitat i la lloança. Tots els cristians som cridats a “tenir cura dels més fràgils de la terra"; a prestar atenció a "les noves formes de pobresa: Els que pateixen situacions d'exclusió, maltractament, violència” (EG 209 - 211).
Dues: caminar per la vida apreciant els senyals de bondat, els gestos i esdeveniments preciosos que ens succeeixen cada dia. Sortir del laberint de la crítica agra i de la passivitat o la indiferència, per deixar-nos sorprendre pel que hi ha d'admirable en les persones. I, així, estimar de forma nova i que el nostre cor vessi de lloança.
• Ulls oberts, atents als múltiples signes de bondat que ens surten a camí cada dia. Tot per estimar d’una manera nova.

A partir d’una homilia de José Manuel Vidriales, a: Homilética 2019 / 5 pp. 542 – 543.