HOMILIA  DIUMENGE 32 C  10-11-19

2 Macabeus 7, 1 - 2. 9 – 14  El Rei del món ens ressuscitarà a una vida eterna.

Salm 16  «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor»

2 Tessalonicencs 2,16 – 3,5 Que el Senyor us faci constants en tota casta d’obres bones  i de bona doctrina

Lluc  20, 27 – 38  Déu no és de morts, sinó de vius

         «Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me’n, Senyor”. Aquestes paraules del Salm ens donen la tònica del conjunt de lectures d’avui: Gràcies a Jesús, i com a regal seu, tenim l’esperança segura de la vida definitiva. De distintes maneres les lectures d’avui ens parlen de la vida. Els cristians creim en la vida.

         A l’Evangeli hem vist com Jesús se’n surt ben airós d’una ridícula trampa que li posen els saduceus, els que no creuen en la resurrecció: l’altra vida no serà només una altra vida: serà sobre tot “una vida altra”; una vida que no tindrà les limitacions espai-temporals d'aquesta, ni les categories ni l'organització social de la vida present: Ara ja som el que serem:  fills de Déu que ja participen en la resurrecció». I tot això perquè Déu «no és Déu de morts, sinó de vius». Déu és la font mateixa de la vida, i tota criatura humana, creada per amor i que desenvolupa la seva vida segons el projecte de Déu, no morirà mai més. Jesús no només surt airós del parany sinó que proclama que la veritable vida no acaba amb la mort biològica. El nostre és un Déu de vida.

         Les dues cartes als cristians de Tessalònica constitueixen els escrits més antics del Nou Testament (anys 50-52). En un to de pregària i d’exhortació  Pau recorda que l’esperança i el consol permanent que Jesús ens ha promès l’hem de viure en comunitat. El fet de tenir-nos presents els uns als altres, tot i estar lluny, enforteix la comunitat. La nostra esperança en la resurrecció futura la vivim en comunitat de fe, corporativament. Ben units,

         Quan pregam, ens diu sant Pau, no ho feim com el qui exigeix a Déu que es compleixi el que demanam, Més aviat hem de pregar com el que està disposat a descobrir com a voluntat de Déu el que ens arriba. Demanar que es solucionin els problemes, ja està bé. Que la nostra pregària, però,  sigui sobre tot fomentar més la unió, l'amor, la sol·licitud d'uns per altres i de tots en Crist Jesús, Passi el que passi, ell sempre està al nostre costat.

         La primera lectura d'avui,  està presa del segon llibre dels Macabeus. El passatge reflecteix de manera dramàtica, i alhora sòbria, el període de persecució a mort, i mort cruel, viscuda per la comunitat jueva a Jerusalem al voltant de l'any 160 a. d. C. Val la pena llegir el capítol 7 sencer, per fer-se càrrec de la refinada cruesa de la persecució i així comprendre millor el context d'aquesta lectura d'avui. En ella se'ns ofereix una nítida confessió de fe en la resurrecció futura: no hi ha altres textos tan clars com aquest en tot l'Antic Testament. Però a més, aquesta confessió emergeix vigorosa enmig de la realitat del martiri cruent, patit per fidelitat a Déu. El relat ens està dient que l'esperança en la vida definitiva és tan ferma que no s'acovardeix davant les amenaces de turments sinó que porta a suportar-los amb admirable enteresa. No cal discórrer molt per entreveure, en aquest passatge, una anticipació del lliurament del Senyor Jesús a la seva passió i creu, per fidelitat al Pare i per amor a la dignitat de la criatura humana.

         El conjunt de la litúrgia de la Paraula d'aquest diumenge ens posa al davant el missatge d'esperança en la Vida amb majúscula, esperança que és més forta que els patiments i que la mort mateixa. I, juntament amb això, la importància de l'oració d'uns per altres, no tant per aconseguir resultats concrets quant per consolidar la nostra unió com a comunitat de fe i esperança, com a cos de Crist que és la nostra comunitat eclesial.

Font: Juan Jesús Bastero Montserrat, S.J.  (Homiletica, 2019/ 5, pp. 587-588)

*Déu és la font mateixa de la vida, i tota criatura humana, creada per amor i que desenvolupa la seva vida segons el seu projecte, no morirà mai més.

*La nostra esperança en la resurrecció futura la vivim en comunitat de fe, corporativament.

*El fet de tenir-nos presents els uns als altres, tot i estar lluny, enforteix la comunitat.